Els mots no són neutres. El poder els controla. Exemple: definició de dictador (RAE edició 1950): “Magistrado supremo entre los antiguos romanos, que los cónsules nombraban por acuerdo del Senado en los tiempos peligrosos de la república, para que mandase como soberano. En los estados modernos: magistrado supremo con facultades extraordinarias”. Fins al 1983 no s’hi afegí: “gobernante que, violando las leyes vigentes hasta su llegada, reúne en su mano todos los poderes sin ser responsable ante autoridad alguna”, copiat del diccionari Moliner.

Vicky Peña. El diccionario de Maria Moliner

“El llenguatge s’ha convertit en un element que genera el contrari per al que fou creat. Ha deixat de ser un vincle de comunicació entre la gent”, diu José Carlos Plaza, director de l’obra de teatre. Llavors ressonen a les nostres oïdes els brams de polítics i economistes, amagant, rera les paraules, les seves mentides. Per això, totes les persones que estimem la llengua, hauríem de veure aquesta obra.

El text de Manuel Calzada Pérez dóna a conèixer la història de Maria Moliner (1900-1981 una filòloga que s’implica en la creació de biblioteques populars, en la Junta d’adquisició de llibres i intercanvi internacional i en l’elaboració del Pla de Biblioteques de la República. A més de tenir cura del marit, catedràtic de física nuclear, i dels quatre fills; a més de passar-se la vida sargint mitjons, com diu, dedicà tota la vida a fer un diccionari que servís per comunicar, per entendre, per saber el context, perquè el de la Real Academia no li convencia. I tot, enmig de les dificultats per sobreviure sota el franquisme, represaliada i perseguida, i de la poca gràcia que feia a la Real Academia que els esmenessin la plana. Així, veiem la seva vida (interpretada de forma meravellosa i convincent per Vicky Peña), des del moment en què va al neuròleg, que li diagnostica arteriosclerosi (el 1966 li havien publicat el diccionari). Amb avanços i retrocessos, assistim a una obra tendra, reivindicativa i compromesa que acaba amb el discurs final que hauria dit si li donaven una butaca a l’Acadèmia (cosa que no van fer) i on parla de les definicions de la paraula “llibertat”: facultad del hombre para elegir su propia línea de conducta, de la que, por tanto, es responsable.

A la pregunta del neuròleg de quina professió té, ella contesta: sóc llicenciada en filosofia i lletres. I ell diu, sorprès: “Ah, en una dona no és normal” i ella replica: “Normal, sí, frecuente, no”. Reivindica la cultura com a clau de la igualtat, la llengua com un element de comunicació, la llibertat com un acte de responsabilitat. Un diccionari, diu, no ha de tenir color polític, ha d’estar al servei del poble. No és el cas del Diccionario de la Real Academia Española, que ha canviat la definició del substantiu “referéndum”. On abans deia: “Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos que se propone que sean ratificados por el pueblo”, a l’edició que es publicarà el 2014 canvia ‘actos administrativos’ per ‘decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo’.  Ves per on, contra la reivindicació independentista de Catalunya. Les paraules al servei del poder.