El quartet

L’escenari de Quartet és la residència de Beecham House, a Anglaterra, per a músics retirats. Allà trobem el trío format per Wilf (Billy Connolly), Reggie (Tom Courtenay) i Cissy (Pauline Collins). Cada any organitzen un concert per celebrar l’aniversari de Verdi; així recapten fons per a la residència i s’hi preparen a fons, amb il·lusió. Però arriba Jean Horton (Maggie Smith),una diva de l’òpera i exdona de Reggie. La plàcida vida de la residència s’altera. El seu ex explota. Ella no accepta cantar el quartet de Rigoletto que feia anys havien fet tots quatre. Vells rancors, egos i convivència se’n ressenten.

Dirigida per Dustin Hoffman sembla que amb 75 anys ha tingut ganes d’entrar en el tema de la vellesa, en aquest cas per parlar de personatges que comparteixen una mateixa il·lusió, però que han d’assumir que la seva antiga glòria ha decaigut i van perdent facultats (els exemples de pèrdues de memòria de Cissy són entendridors). També ens ha agradat l’intercanvi entre gent gran i gent jove, en unes “classes” que fan els avis, i que permeten a uns i altres entendre els diferents tipus de música que practiquen: òpera enfront rap.

El guió és de Ronald Harwood, basat en la seva pròpia obra teatral. Maggie Smith (l’hem vista, per exemple, a Habitació amb vistes, i a molts Harry Potter) està perfecta i Pauline Collins (la recordem a Shirley Valentine) broda el paper. Els dos actors, també. No és una pel·lícula espectacular, sinó més aviat plana, que es fa agradable, i amb uns intèrprets molt bons.