Mala mare? Traïdora? Espia? Tocada del bolet? Revolucionària? Qui era aquella dona prima i fràgil?

La novel·la comença a la Segona República i acaba amb la caiguda del Mur de Berlín. El fil de la investigació és Guillermo, un periodista independent a qui li encarreguen fer la recerca de la seva besàvia, desapareguda al principi de la guerra civil espanyola. A través de la història passem per les convulsions del segle XX, des de l’exili argentí, a la Rússia d’Stalin, a Alemanya amb el nazisme, Varsòvia, el feixisme italià, la resistència grega i la guerra freda.

Amelia Garayoa és una dona basca que viu a Madrid, de família burgesa, que es casa amb Santiago Carranza i tenen un fill, Javier. Però un dia coneix Lola, una noia dura i tendra que li desperta la consciència política. A través d’ella coneix un comunista, Pierre Comte, i per ell abandona l’home i el fill i se’n va a París. Pierre mor a Rússia, i a ella li queda clar qui és Stalin, però continua lluitant per la llibertat. Té una relació amb el periodista d’origen nord-americà Albert James i accepta treballar per als serveis secrets anglesos. Més endavant coneix Max van Schumann, un militar alemany, metge d’origen aristocràtic, que no està d’acord amb Hitler, però tampoc fa res en contra. Ella se n’enamora, però alhora, l’espia. Un personatge encantador és la cantat italiana d’òpera Carla Alessandrini, amb qui té una relació molt intensa al llarg de tota la vida.

Amelia és una dona prima d’aparença dèbil, però aguanta les tortures de les SS a Varsòvia i a Atenes, així com la vida al camp de concentració de Ravensbrück Després de totes les vicissituds, acaba vivint a Berlín est i encara continua lluitant. Al llarg de les intenses vivències (podríem dir que és una mena de Mata Hari), enyora el fill que va deixar, però és conscient que el passat no es pot canviar; els intents de veure’l sempre fracassen i viu fins al final torturada pel sentiment de culpabilitat. El paradís pel qual va lluitar des de jove s’havia convertit en un infern. L’estalinisme va matar milers d’innocents, el nazisme va ser una bogeria, el Mur va separar famílies i va convertir una part d’Europa en una gran presó, i els països aliats van acabar acceptant Franco. El besnét d’Amelia, ja a l’Espanya postfranquista, se sent perdut en un ofici dominat pels poders polítics i econòmics, on ser independent i honest és quasi impossible.

Manolis Glezos i Apostolis Santas, el maig 1941 van treure el símbol nazi i van enlairar la bandera grega al Partenó, a Atenes (Wikipedia)

No havíem llegit res de Julia Navarro (autora de La hermandad de la sábana santa, La Biblia de barro i La sangre de los inocentes). Explica que la novel·la vol homenatjar totes les dones anònimes que han fet coses tan extraordinàries com la seva protagonista. Nosaltres no sabem fins a quin punt és creïble que a un sol personatge li passin totes aquestes coses. El que no ens ha convençut és la narració, feta de manera que a mesura que el periodista va investigant, es va narrant per ordre cronològic. La mateixa autora en deu ser conscient, perquè en diverses ocasions posa en boca d’ell l’estranyesa de fer-lo anar amunt i avall en lloc que els seus informadors li expliquin tot el que saben d’una sola atacada. Potser Navarro ho ha fet així per facilitar el seguiment de la narració per part dels lectors, però per a nosaltres és massa lineal i fàcil, perquè el periodista es limita a anar d’un contacte a un altre segons li van indicant. Hauria estat massa agosarat obligar el lector a fer la pròpia composició cronològica a partir de totes les exposicions explicades? No ho sabrem mai. En tot cas, la narració atrapa.

Julia Navarro, Debolsillo, febrer 2011, traducció al català d’Elisenda Mas, 1048 pàg