Condicionades pel moment històric que estem vivint, podríem dir que és una obra sobre un tipus d’individus que sempre han existit i tenen capacitat de perpetuar-se. No parlem de microbis de plantes ni de virus de grip, sinó dels éssers tancats, retrògrads, reaccionaris, conservadors… i plens de caspa.

Carlo Goldoni estrena aquesta obra el 1760 tot iniciant una sèrie crítica i còmica sobre la vida burgesa. Els ‘feréstecs’ conservadors (en italià, rusteghi), són els quatre homes que s’aferren als costums i no volen que res canviï. Dos d’ells, durant les festes de Carnaval, pacten el casament dels seus fills, Llucieta i Quimet, que no s’han vist mai. Sort que les dones, més obertes i amb sentit comú, faran girar els plans, encara que amb giragonses.

El feréstecs

Amb aquesta petita, primària i boja història del fundador de la comèdia italiana moderna, que guarda les regles del teatre clàssic d’unitat d’acció, de lloc i de temps, Lluís Pasqual, en lloc de la Venècia de finals del XVIII situa l’obra als Països Catalans de la primera república espanyola, amb un divertit retrat de la resistència conservadora al canvi liberal a la Catalunya del XIX. Els protagonistes són caricatures, que parlen un català prefabrià, amb castellanismes. Les quatre famílies reflecteixen els dialectes principals del català: central, nord-occidental, valencià i balear (interessant el parèntesi de Ricardo, que parlant en gallec, explica la seva tesi que el problema del català no és la llengua, sinó l’accent).

Els feréstecs

Lluís Pasqual ha muntat una obra divertida, amb un ritme vertiginós i àgil. La plataforma giratòria que feia moure el públic ha fallat, però l’aturada forçosa per adaptar-s’hi no fa decaure l’obra. El bon teatre pertany a tots els temps i d’éssers conservadors i tancats n’hi ha a tot arreu i a tots els temps: la caspa, si no hi posem remei amb un bon xampú, ja ho sabem, va creixent. I així, riem una estona, que ja ens convé, perquè al final, aquests personatges que semblaven tan tancats, mostren les pròpies escletxes per on es pot colar una mica de llum. I riem i riem el disbarat, o, com diu Pasqual “el joc per a nens grans” que ens proposa Goldoni, “amb una mirada sobre el comportament humà tan lluminosa i positiva com aguda i descarnada”.

Tots els actrius i actors estan a l’alçada del muntatge: els joves Laura Aubert Llucieta i Pol López Quimet, i els consagrats Andreu Benito Pepito / Jordi Bosch Arturo / Laura Conejero Victòria / Carles Martínez Ricardo / Xicu Masó Salvador / Rosa Renom Margarita / Boris Ruiz Tomeu / Rosa Vila Marina. Magnífic vestuari i posada en escena.

Sala Fabià Puigserver del teatre Lliure de Montjuïc