Assumpta Montellà ha trencat el silenci de les naus buides de telers per rescatar-ne vivències que formen part de la nostra història viva, la que protagonitzem les dones. El silenci dels telers repassa la vida de 21 dones que van treballar a les colònies tèxtils catalanes durant el segle passat. El relat dóna veu a les dones que van emmudir entre el soroll constant dels telers de les colònies i a nenes que des dels 6, 7 o 8 anys van treballar a les colònies tèxtils de Catalunya. Són dones reals, que han existit i ens serveixen per entendre com van sobreviure en aquell món d’homes. Les treballadores de les fàbriques en són les protagonistes principals, però també hi tenen cabuda les dones dels amos, les criades i les sagristanes.

Les colònies tèxtils del riu Llobregat

Les colònies tèxtils van ser importantíssimes per al desenvolupament de la segona revolució industrial, i sempre s’associen a homes com Fabra, Güell, Pons o Viladomiu; dins de les feines, els majordoms (o encarregats), els escrivents i els capellans tenen parcel·les de poder, mentre que les dones, quan portaven el pes del 80% de la producció, han estat invisibles.

“Nosaltres, que veníem de pagès, sort en vam tenir de les colònies i els amos, si no, ens hauríem mort de gana”. “A les colònies teníem plat a taula, sostre i feina segura. Només ens faltava la llibertat”. Els records sempre són agredolços, i també tendeixen a ser selectius, perquè els dolents s’esborren. Algunes dones tenen una visió positiva, quan, de fet, eren explotades sense miraments, però quan aprofundeixes en el relat, surten les contradiccions. “Per una banda l’alliçonament dels amos era profund… l’amo és bo, l’amo et cuidarà…, i per l’altra hi ha les cames inflades de tant treballar portant 24 telers i cobrant una misèria”.

Cal Bassacs

A la colònia Cal Pons hi va treballar la Filomena (1918) i la seva filla Montserrat (1944). L’home de la Filomena va morir en un accident a la turbina, i mai  va esbrinar què havia passat. “Les dones sempre hem tingut les de perdre, a la colònia i a fora”, diu. I la Montserrat recorda: “Si anaves al cafè et posaven l’etiqueta de perduda”. La Rosa (1925) va ser criada a cal Pons, recorda “Tenien uns paons amb unes plomes que que ja em diràs de què et servien, tan macos, si no te’ls podies menjar”. La Dolors (1934) diu que els amos eren molt bona gent, “eren molt de missa, i l’església que van fer construir era espectacular”.

Ordidor

L’Assumpta Montellà primer va venir a Mollet a parlar-ne i després ens va guiar sobre el terreny de manera excel·lent. Al peu de l’alzina del jardí de la colònia Pons, ens deia que recorda especialment tres dones de les que va entrevistar per escriure el llibre:

La Teresa, que duia trenes i les hi van tallar i per primer cop, explica la violació que va patir entre telers, a can Viladomiu vell. La Maria Macià, de caràcter fort, que es va posar al sindicat, però a la primera paraula de l’amo es va enfonsar. I la Pilar, que treballava a Cal Rosal, filla de miner vaguista i enamorada d’un sindicalista, que el 1940 va exiliar-se i va tornar, de la mà de l’Assumpta, a visitar la colònia.

Sota l’alzina de la colònia Pons, escoltant Assumpta Montellà

D’aquest període, han quedat en la nostra llengua multitud de refranys i frases fetes: tenir mala peça al teler, tenir llana al clatell, filar prim…

Altres escriptors catalans han tocat el tema, de forma novel·lada: Emili Teixidor en el llibre Vida de colònia i Sílvia Alcàntara a Olor de colònia.

Ara llibres, Badalona, 2012, 236 pàg.