Us expliquem la ruta de dues maneres diferents: la primera amb cotxe: Can Vidal, Viladomiu Nou, Cal Bassacs, Viladomiu Vell, Colònia Guixaró i Colònia Pons. La segona vegada a peu, de Cal Rosal a Puig-reig, passant per la colònia la Plana, la d’Ametlla de Casserres, cal Metre, cal Bassacs, Viladomiu Nou i Vell,  Guixaró, Cal Prat, i Cal Casas.

En 20 km del riu Llobregat, entre Berga i Balsareny, hi ha 18 colònies. Era el riu més treballador del món. La burgesia catalana sempre ha estat emprenedora. Al segle XIX comencen a construir colònies tèxtils a les conques dels rius Ter i Llobregat. Tenen aigua i mà d’obra barata i submisa. Can Vidal és la primera colònia que visitem. Hi vivien 500 famílies en 115 casetes i hi havia uns 2.000 nens i nenes. Els descendents tenen el 50% de la propietat, mentre que una multinacional nord-americana ha comprat l’altra meitat, que no ens fa cap gràcia.

Telers de Can Vidal. Foto: gloriacondal

L’amo encarnava el model utòpic de paternalisme entre patró i obrers i vivia en una torre discreta. La plaça està envoltada per les cases dels obrers en una banda, i les dels encarregats en l’altra (millors). En un costat, l’església imitació d’estil romànic. A l’altre, l’edifici on hi havia el teatre i les escoles. Baixant avall trobem dos safarejos, el dels vius i el dels morts (on rentaven la roba dels malalts); eren coberts i lloc de confidències de les dones. Les cases eren petites i hi vivien unes 12 persones. Les dones cobraven un 40% menys que els homes i les nenes començaven a treballar a partir de 6 anys. A la nau de la fàbrica veiem tot el procés de fabricació; engeguem un teler: soroll potent. Si el multipliquem per tots, ja tenim la sordesa assegurada. L’amo creia en la cultura i la deixà en mans del mestre Camprubí que portava l’escola, la biblioteca i el teatre (va començar a treballar-hi el 1926 i va acabar el 1967). L’amo Vidal era dels bons.

Torre de l’amo Viladomiu nou. Foto: gloriacondal

La Colònia Viladomiu nou (perquè hi havia la Viladomiu vella, del pare Tomàs) és una colònia viva, fundada per un fill. La torre de l’amo és l’expressió del seu poder; va tenir 9 nenes i va morir sense tenir cap nen; cap d’elles va aconseguir cap parcel·la de poder, reservada només als homes. Visitem la torre: baixem a la carbonera (tenien calefacció) i pugem a dalt per veure com vivien: el menjador, la galeria amb vistes, el passadís que duia a les habitacions i al despatx del senyor. Dalt de tot, les golfes.

A Gironella hi ha la torre de la colònia de Cal Bassacs, espectacular i ostentosa, construïda el 1900, d’estil modernista. Les parets estan cobertes de pedra picada i les finestres són de fusta de melis. No es pot visitar.

Continuem cap a la Colònia de Viladomiu vell, on conviuen la torre de l’amo, inaugurada el 1910 i l’església, del 1885 (amb un campanar retallat perquè era més alt que la torre de l’amo). Ara hi queda poca gent, i gran. El xalet del director, com a la resta de colònies, és maco i està separat de les altres cases.

Baixem fins a la colònia Guixaró, fundada per Esteve Comelles i després comprada per Marc Viladomiu. Les cases dels obrers són a tocar del riu (humitats) i més amunt hi ha les dels encarregats. Caminen una estona per la vora del riu (hi ha un GR, marques blanques i grogues) que arriba fins a Berga, i veiem la resclosa.

Cases del obrers i canal de la colònia Guixaró. Foto: gloriacondal

Acabem a Puigreig a la colònia Pons. La casa de l’amo és una fortificació dalt d’un turó i domina paisatge, terres i fàbrica. Aquest era l’amo dolent. Va fer un gran jardí, amb cedres del Líban i altres arbres (10 jardiners en tenien cura). En una gran alzina deixava retratar-se als obrers quan es casaven. El jardí particular acaba amb dos minarets a peu del barranc i hi tenia una gran gàbia amb ocells exòtics, paons i micos. El Pons hi havia allotjat el rei Alfons XIII, i més endavant, Franco. Abans de marxar-ne, els descendents ho van destrossar tot. Està enterrat a l’església que va fer construir, a uns 300 metres de la torre, coneguda com a catedral de l’Alt Llobregat i va fer posar una catifa de la torre fins a l’església perquè la seva dona, que duia talons, no s’enfonsés pel fang, però gaire contenta amb ell no devia estar, perquè quan va morir, no va voler que l’enterressin al seu costat. “Només tenia diners”.

Torre de l’amo Pons. Foto: gloriacondal

Els anys 60 i 70 el model de colònia comença a declinar, per la crisi i el canvi social. A mesura que les colònies tanquen, els edificis es deterioren i llavors comença la lluita per recuperar-los i donar-los a conèixer. Ens vam acomiadar amb l’Assumpta Montellà, que ens hi va guiar amb el seu llibre El silenci dels telers, sota la immensa alzina del jardí de la colònia Pons, allà mateix on deia una extreballadora que quan morís volia que hi portessin les cendres, després d’afirmar amb contundència que aquells anys van ser molt durs. Contradiccions de la vida.

Una altra vegada, vam caminar de Cal Rosal fins a Puig-reig, per tenir la visió des de la banda del riu. A partir d’ara, quan passem per aquesta carretera, sempre tindrem presents les colònies.

Gràcies a l’Associació de Dones Àgora