Ruta dels camps d’exili: de Ribesaltes a Argelers

A l’inici del febrer de 1939, 450.000 persones creuen la frontera dels Pirineus, una arribada massiva en un departament de 250.000 habitants que va capgirar -ho tot. França no va preveure una acollida digna i decideix la construcció de camps de concentració al Rosselló: Argelers, Sant Cebrià, El Barcarès i Ribesaltes. El 1938 s’havia aprovat una llei d’internament per «estrangers indesitjables», que apliquen als refugiats. Entre 1939 i 1945 passen per aquests camps més de 250.000 espanyols. Durant un cap de setmana hem recorregut els antics camps d’Argelers i Ribesaltes, amb visites a la Maternitat d’Elna i al cementiri de Colliure.

Platja d’Argelers. Memorial homenatge als refugiats de la guerra civil espanyola. Foto: gloriacondal

Argelers era un petit poble agrícola de prop de 3.000 habitants on el govern francès va decidir tancar els refugiats a la platja en un terreny d’unes 100 ha. No hi havia edificis, només la sorra envoltada de filats per totes bandes. En pocs mesos arribà a més de 80.000 persones. Separats per sexes, patien fam, set i fred; hi havia malalts i gent que moria i les dones eren violades pels vigilants senegalesos. Els mateixos refugiats van anar construint barraques i organitzant-se. Es tancà a finals del 1939 però els nazis el tornaren a obrir. Entre les platges dels Pins i del Tamariguer (just davant de l’Hotel Lido), recordem aquest dolor. Mirem el mar i observem la silueta dels turons. El mateix escenari. Pell de gallina. Vegeu el documental Camps d’Argelers.

Platja d’Argelers. Al fons, Colliure. Foto: gloriacondal

Quan es tanca aquest camp, molts dels refugiats són traslladats a Ribesaltes.

Ribesaltes. La tardor de 1939 s’habilita un espai militar, el camp Joffre, de 600 ha. El gener de 1941 arriben els primers combois des d’altres camps, amb espanyols, jueus i gitanos. A l’estiu de 1942 França accepta participar en la deportació de jueus. A Ribesaltes són separats i aïllats, un camp dins el camp. D’allà surten 9 combois amb 2.313 homes, dones i infants, la majoria cap a Auschwitz. En dos anys, 17.500 persones hi són internades (53% espanyols, 40% jueus i 7% gitanos). A partir del novembre de 1942, els alemanys evacuen el camp i l’utilitzen com a caserna.

Camp d’internament. Ribesaltes. Foto: gloriacondal

Amb l’alliberament dels Pirineus Orientals, els barracons es reutilitzen com a camp d’internament. L’abril de 1945 esdevé camp de presoners de guerra, especialment per a alemanys, que arriben a ser més de 10.000. L’agost de 1945 es reserva un espai per enterrar més de 500 presoners morts de fam i dissenteria. A partir de 1946, quan envien presoners a treballar fora, la situació millora. Amb l’alliberament dels últims presoners el 1948 el camp torna a ser un espai militar on tanquen membres del FLN algerià i els “harkis” (algerians que van lluitar al bàndol francès). Més tard hi passen guineans, i del 1986 al 2007 s’hi instal·la un centre de retenció administrativa per a estrangers, que va funcionar fins al 2007. L’any 2015 l’espai s’obre a la memòria històrica, amb la construcció d’un edifici soterrat i sobri que mostra la cronologia, testimonis, documents i objectes. Quan en sortim el sol s’està ponent. El Canigó és poc visible però la tramuntana bufa i fa girar els aerogeneradors que ens envolten. «Quan bufava la tramuntana congelada ens moríem de fred», deia Antoni de la Fuente, que hi va ser quan tenia 11 anys.

Més informació al web: Memorial del camp de Rivesaltes

Memorial del camp de Rivesaltes. Foto: gloriacondal

Elna. Karl Ketterer, voluntari del Servei Civil Internacional, en veure la tragèdia dels refugiats (l’índex de mortaldat infantil superava el 95%), decidí ajudar dones i infants. Comprà un castell a mig derruir, demanà a Elisabeth Eidenbenz, voluntària suïssa, que s’afegís al projecte i amb l’ajuda d’una desena de persones que s’encarregaven de la intendència, ella comendà el projecte: el desembre de 1939 entraven les primers dones provinents d’Argelers i S. Cebrià. En el primer pis havien habilitat una sala que es feia servir per als parts i una altra al costat per a deixar-hi els bressols. Durant els anys 1940 i 1941 van néixer 20 nadons cada mes.

Maternitat d’Elna. Foto: gloriacondal

El 7 de desembre del 1939 naixia el primer dels 597 nadons, la gran majoria espanyols. Les mares ingressaven quatre setmanes abans del part i tornaven al camp quatre setmanes després. La logística i el manteniment estaven assegurats pel subministrament de queviures i material portat des de Suïssa. Cada sala tenia el nom d’una ciutat: Barcelona, Madrid, Bilbao… i la sala de parts, per decisió de les dones que s’hi hostatjaven, s’anomenà “Marroc”, que associaven a allò desconegut i dolent.

Des d’aquesta finestra les mares d’Elna veien el Canigó. Foto: gloriacondal

Més endavant van fer un annex de la Maternitat al Camp: dues barraques per dones i nens menors de 6 mesos i un hospital infantil. Entre les dones que van ajudar Elisabet hi ha la llevadora Fillols, una dona d’Elna que reia i cantava molt. A través d’ella, el metge Josep Géraud ajuda en els parts difícils i facilita una casa a Banyuls a prop del mar per ajudar els nens malalts: la “pouponnière” (viver). Fillols, una dona avançada, és escollida diputada el 1945, juntament amb 32 dones més, per primer cop (a França el 1944 les dones obtenen el dret de vot).

Treballs fer per dones mentre hi feien estad. Aquí, Emilia Senés agraeix a Elisabet, la directora, les seves atencions. Foto: gloriacondal

Per Pasqua de 1944 els alemanys clausuren el servei.

Recomanen veure el documental La Llum d’Elna

Muralla Colliure. Foto: gloriacondal

Acabem al cementiri de Colliure, davant la tomba d’Antonio Machado. “Ya hay un español / que quiere vivir y a vivir empieza, entre una España que muere y otra España que bosteza. Españolito que vienes/ al mundo te guarde Dios./ una de las dos Españas/ ha de helarte el corazón”. I encara estem així…