Hail Caesar és una comèdia sobre el cinema dels anys cinquanta a Hollywood de la mà dels germans Joel i Ethan Coen. L’argument – el segrest d’una estrella- és l’excusa per endinsar-nos en el món dels actors i dels patrons, i conèixer-ne les interioritats.

George Clooney. Hail Caesar

Després de la II Guerra Mundial i la Guerra Freda, als Estats Units es viu una por desmesurada al comunisme. Entre 1950 i 1956 hi ha l’anomenada caça de bruixes de McCarthy (en anglès “red scare” o por roja). Alhora, la indústria del cinema comença a tenir problemes: l’any 1948 els tribunals de justícia obliguen les productores a desprende’s de la distribució de cinema, fins aleshores un monopoli i han de vendre les sales de cinema. A més, està arribant, amb força, la televisió; per això els estudis de Hollywood contraataquen fent grans projeccions bíbliques com “Els deu manaments”, “Ben Hur”… musicals aquàtics com els de Busby Berkeley, “Cantant sota la pluja”, “Un americà a París”, grans pel·lícules de l’Oest com “Centaures del Desert”. Així, assistim al rodatge de seqüències de pel·lícules bíbliques, com la que dóna nom al títol del film, a pel·lícules de l’oest, de musicals de claqué i de sirenes nedadores com DeeAnna Moran, que ens recorda molt Esther Williams (per cert, durant el rodatge de “Jupiter’s darling” (1955), Williams va patir el trencament del timpà esquerre, que ja se li havia trencat cinc cops; duia una pròtesi de látex que le cobria el nas i les oïdes, que la convertien en sorda durant les llargues hores dels rodatges a l’aigua).

Ave Cesar. Dames

Ave, Cèsar ens ha permès conèixer l’ofici de “solucionador” (fixer), un personaje molt igual a Eddie Mannix i Howard Strickling, que treballaven per a MGM, que es dedicaven a solucionar qualsevol problema que podia incidir en la vida dels actors i en la repercussió dels films. Des de convocar els representants de les confessions religoses per obtenir el vistiplau per les connotacions bíbliques, a pactar amb la premsa que callin o divulguin suposades exclusives, a més de “tapar” embarassos no desitjats, homosexuals a qui fan casar o borratxeres sorolloses. Els actors tenien un contracte que els lligava amb la productora i passaven a ser-ne propietat. Cada cop més, actors i actrius famosos començaren a rebel·lar-se contra les imposicions dels estudis. Olivia de Havilland els va demandar i després de molts judicis, va aconseguir guanyar.

Rumb a la URSS. Ave Cesar

Finalment, la seqüència dels guionistes en una barca, acomiadant un camarada soviètic a marxar amb un submarí que l’espera, ens ha semblat fora de sèrie.

Vegeu trailer: https://www.youtube.com/watch?v=vMUUKtF_BF0