Tierra del Fuego. Ushuaia

A l’extrem sud-est d’Amèrica del sud hi ha un arxipèlag, Terra del Foc, compartit entre Argentina i Xile. Ushuaia n’és la capital, però malgrat que ho diguin, no és la ciutat més austral del món. Al territori més al sud, xilè, hi ha Puerto Williams o el poble de Puerto Toro.

Tierra de Fuego Ushuaia

Ushuaia Argentina. Terra de Foc. Foto: gloriacondal

Hi arribem des de Punta Arenas (Xile) amb bus (11 h), via Punta Delgada, transbordador i ruta RN 3. Ushuaia, situada entre el final dels Andes i el canal Beagle, va néíxer d’una presó. A part dels presos, no hi venia a viure ningú, per la duresa del clima, fins que als anys 70 el govern argentí aprovà una llei per motivar la instal·lació d’indústria i gent. Els yámanas, els aborígens que hi vivien, havien estat extingits. L’objectiu era colonitzar i assentar territori.

far les eclareus canal beagle

Far Les Eclaireus. Canal Beagle. Ushuaia. Foto: gloriacondal

Pel Canal Beagle es pot passar del Pacífic a l’Atlàntic. A l’oficina de Turisme ens informem bé de tot. Moltes empreses es disputen la navegació. A la caseta de Las Tres Marias, l’única que té permís per baixar a l’illa H, tenen una foto del Mikimoto i la dona ens ensenya el rellotge de TV3 que li va regalar, però ens decidim per Canoeros – Catamaran per anar a les illes de los Pájaros, de los Lobos (marinos), baixar a la de Bridge i navegar fins al far Les Éclaireurs.

Presidio Ushuaia

Presidio Ushuaia. Foto: gloriacondal

A la ciutat, que ha crescut molt gràcies al turisme, hi ha dos museus que cal veure, el Marítim-Presidio, el Museo del Fin del Mundo i l’annex, Casa del Governador. El primer és l’antiga presó. L’edifici té esquema arquitectònic de mitja estrella amb 5 braços; en un hi ha les cel·les tal com van quedar quan es tancà el 1947 i en l’altre estan rehabilitades, amb fotografies i informacions. A la presó hi va haver presos polítics, com l’intel·lectual Ricardo Rojas (periodista i escriptor), que durant uns mesos estigué a Ushuaia però li van permetre estar en una caseta al marge. També hi passà 21 anys l’anarquista Simon Radowitsky, l’únic que es va fugar, però fou capturat (anys després participà a la guerra civil espanyola), però el més popular fou el «Petiso orejudo», assassí d’infants. Al pati hi ha la reconstrucció del Far de la fi del món del qual parla Jules Verne, construït a l’illa dels Estats. No té forma de far sinó que és un edifici baix amb una bola de metall al sostre on hi havia la llum. Funcionà fins el 1902.

faro fin del mundo ushuaia

Far Fi del mon. Ushuaia. Foto: gloriacondal

Un parell de llocs on cal anar són el Almacen de Ramos Generales, del 1913, antiga botiga de queviures que conserva records, plaques i objectes antics. S’hi pot fer un cafè o dinar. I un restaurant recomanable, el Bodegón Fueguino.

almacen ramos generals ushuaia

Almacen Ramos generales. Ushuaia. Argentina. Foto: gloriacondal

Per caminar, una opció és anar al PN Tierra de Fuego amb una «combi» que ens deixà a Ensenada Zaratiegui per fer la Senda costera (dificultat mitjana, 8 km, 4h). També es pot fer la Senda Pampa Alta, (2,8 km, dificultat mitjana, 1h), amb vistes al canal Beagle. La nostra senda voreja la costa, amb vistes a platgetes, illots i cims nevats, passant per boscos de guindo, canelo i lengas (tenen un paràsit, «pan de indio» groc, de la mida d’una castanya; n’hi ha molts i són comestibles). A partir de la badia Achicoria, el sender s’endinsa pujant per una peninsuleta fins que topem amb la carretera RN 3. D’aquí anem a fer un mos al Centre de visitants Alakush i després ens arribem al llac Roca; fa un vent frescot i veiem una parella de canquens que no s’immuten. Retornem al centre i creuem el pontet vermell sobre el riu Lapataia pel qual entrem a l’arxipèlag Cormoranes, un espai de terra i aigües amb moltes aus. Fem els punts d’interès marcats com el Paseo de la isla, Laguna Verde, Laguna Negra (turbera en formació), el mirador Lapataia, d’on es veu tota la badia; d’aquí baixem directes a baix, on acaba la RN 3. Encara tenim forces per fer la Senda de la Baliza (3 km) per dins d’un bosc de ñíres. Quan ens ve a recollir la «combi» mirem els km que hem fet: 20,7

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per fer caminades fora del PN, cliqueu aquí. Nosaltres un dia vam anar a Laguna Esmeralda, a la vall de Carbajal (9,6 km, 4 h, dificultat mitjana). Una combi ens va deixar al pàrquing d’on surt el sender, passant per bosquets, preses fetes per castors (animal invasor) i torberes. que a estones dificulten la marxa, a més del fang. Al final, però, després d’un ascens on no veus res, arribes al llac, de cop. Aigües maragdes, com diu el nom i enfront, la glacera del Albino. A l’hora convinguda ens vénen a recollir; hem tingut el plaer que ens hi portés la coneguda transportista Margarita, que fa anys que s’hi dedica; ara, en pujar a la “combi”, ens ofereix te/cafè calent i unes pastes. Un plaer.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Altres caminades: pujada a la base del Cerro Martial, on hi ha una Casa de Te i es tenen vistes panoràmiques d’Ushuaia, i després pujar a la glacera Martial; una altra opció és anar a Estancia Túnel per un camí que voreja el canal Beagle des de Playa Larga.

Hem tingut un temps fantàstic, sol alternant amb pluges, núvols i un dia, una granisada. Res greu. Hem vist que la Fi del món està molt poblada i només és un títol per vendre. De fins del món de veritat n’hi ha a molts llocs de la Terra, i allà no hi ha turistes.

Anuncis

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges, Viatges per Amèrica i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Tierra del Fuego. Ushuaia

  1. Carme ruiz ha dit:

    Laguna esmeralda em recorda Langanuca. Es veu Una terra dura però preciosa. Aixo si que es la fi del mon. Petonets 💋💐

    • Gloria Condal ha dit:

      Carme, saps que la terra que trepitjàvem per arribar-hi no era dura,sinó molt tova? La vall per on circula el riu Esmeralda està plena de torberes, el terra és tou i entre això i el fang és molt difícil avançar la segona meitat del recorregut, perquè t’enfonses fins al genoll. Va ser una mica laboriós sortir-se’n, però vaja, ho vam fer. I la senyora que ens va venir a recollir amb la furgoneta al aparcament portava un termo i ens va fer un te/cafè amb una pasta que ens va recuperar. Són gent genial!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s