Posada Anacahuita. La Pedreta. Uruguai. Foto: gloriacondal

Vam recórrer la costa d’Uruguai des de Colònia de Sacramento fins a Punta del Diablo. Després de Punta del Este comencen una sèrie de platges amb dunes d’una bellesa salvatge i aiguamolls que obliguen a deixar ruta vora mar i fer una gran marrada. Vam triar allotjament per internet en un lloc que es deia Posada Anacahuita, a la Pedrera, Rocha, a poca distància del mar. No va ser fàcil arribar-hi, perquè havia plogut molt, els camins estaven plens de fang i havíem perdut els rètols que indicaven el camí cap allà. Al final vam trucar per telèfon i de seguida vam veure una dona que sortia per un camí i ens venia a buscar.

La Rosario, quan havíem reservat, ens havia advertit que allò no era un hotel de 5 estrelles, no fos cas que ens confonguéssim. No ho va dir amb aquestes paraules, però ens va explicar com funcionaven la llum, l’aigua, el wifi… Sí, sabem on anem, li vam contestar. Busquem pau, calma i autenticitat, és a dir, l’antítesi de Punta del Este.

Posada Anacahuita. Uurguai. Foto: gloriacondal

Ens va venir a trobar envoltada d’uns quants gossos, un coix, força pacífics, i d’un gat. No nega acolliment a ningú; una casa enmig de la natura ha de tenir la seva protecció animal. La casa és un petit edifici quadrat pintat de color verd lloro, de fusta, amb baixos i una escala per pujar a dalt, la nostra habitació. Tot rústic, fet per ella. Un balcó que dóna al mar, amb cadires; dins, un llit còmode i un bany. Llum amb plaques; aigua sí, però cal estalviar-la. Enllà, un altre “espai” on ella hi té la cuina-menjador, mig a l’aire lliure. Una mica d’hort, algun fruiter, les bicis (perquè no té cotxe). Un mòbil li permet compartir internet amb els hostes. “Rosario, por favor, compartimos?”, li dèiem, i així ens podíem connectar a la civilització, l’estona justa.

La Rosario és una dona jove amb pinta d’haver lluitat molt. Prima, no gaire alta, nerviosa, fumadora… parla i parla. Viu allà tot l’any, no ha de ser fàcil. Ella deia que sempre anava feta un pingo perquè treballava preparant coses de la casa per la temporada que començava i aquí sí que podem dir que els seus braços eren el seu capital. Els esmorzars, també, podien ser eterns. Tot productes naturals i sans: cafè o te, cereals, fruites i uns pans deliciosos de llavors que feia al mateix moment, amb melmelades. Preguntava molt pel nostre país, perquè està al dia. I de nou havíem d’explicar què és Catalunya i ella, amb posat seriós, ens escoltava atentament.

La vigília de marxar vam pagar-li i ens va preguntar si podia anar amb nosaltres a Montevideo. I tant, li vam dir. Vam pensar que potser volia comprar alguna cosa, ara que tocava algun bitllet. L’endemà ens havíem de llevar molt d’hora perquè agafàvem un ferri cap a Buenos Aires. Amb un humor negre molt propi d’ella, ens va explicar la història de l’embarcació que ens hi duria, el Francisco, un ferri de Buquebus que intenta ser de luxe, amb unes esplèndides catifes… que per no embrutar-les amb les sabates, te les fan treure quan entres i posar-te uns plàstics als peus fins que surts! Ens ho explicava fotent-se de l’empresa i els seus gestors. Va insistir en preparar-nos esmorzar, just quan clarejava. S’havia mudat i estava guapíssima… però ens va dir que no venia amb nosaltres. Canvi d’última hora, no sabem per què. Va ser una llàstima i la vam enyorar una mica mentre amb el cotxe recorríem el camí de tornada, amb el sol que anava pujant, soles a la carretera.

Quan al port de Montevideo vam pujar al Francisco i ens van fer treure les sabates i posar-nos els plàstics, ens va venir la imatge foteta d’aquella dona tan especial i vam riure una estona a la seva salut. Rosario, la lluitadora.