Puerto Natales. Xile. Plaça. Foto: gloriacondal

Seiem a la sala d’espera tot esperant l’autobús que ens ha de portar a Punta Arenas. Al petit quiosc de premsa i bagatel·les, la quiosquera, una dona baixeta, d’uns 50 llargs, cabell curt, veu forta, parla amb un home; tots ho anem sentint. Un marit que va desaparèixer, una vida dura, però allà, ella es distreu… De cop, es mira un xicot assegut al nostre costat, i li diu: «Ja sé que em diràs que no, però m’encantaria que em donessis una cosa, la teva cabellera!» El xicot riu i diu que no, clar, que no li pot donar… però, respira i diu que li donarà una altra cosa. La dona continua: «És que tens uns cabells tan macos, llargs, forts, ben cuidats». I ell busca a la motxilla, s’alça i va al quiosc: «Aquí té una polsera», li diu. I la dona, sobtada i orgullosa, contesta: «Ah, per a mi? Doncs me l’hauràs de posar tu». I ell passa cap a dins del quiosquet, un metre quadrat per a dos, i amb paciència li posa el braçalet de colorins. I li explica: «Sóc artesà, de Guatemala, i aquesta polsera és d’allà». La dona, protagonista del moment, no pot ser més feliç. «Ah, de Guatemala? Quina il·lusió». I torna de nou als cabells del xicot: «És que mira que tens uns cabells tan macos». I tots somriem. Llavors ell li diu: «Doncs ara li faré una foto». Però ella vol que ell també hi surti. L’artesà es prepara per fer una selfi però llavors jo m’acosto i els pregunto si volen que els faci la foto. I els la faig. Al visor veig una dona ufanosa i un xicot somrient. Cla, clac! I me’n torno al banc mentre la dona li diu que la foto es queda a la càmera d’ell, i que ella la voldria. «Doni’m un correu electrònic i li faré arribar», s’ofereix ell. I ella, que això li sóna, diu que un momentet, que mira…. I aleshores ve el nostre autobús i els deixem allà, al xicot i a la dona que, per una estona, ha estat la persona més feliç del món.

Puerto Natales, Xile. Terminal d’autobusos. Desembre de 2017