Monte Olivia. Ushuaia. Terra de Foc. Argentina. Foto: gloriacondal

L’apartament que vam reservar a Ushuaia era al c/Magallanes, a no gaire distància del port si ho mires en un plànol sense relleu… però pesat si havies de pujar i baixar gaires vegades en un dia. Ushuaia és una ciutat que viu de cara al canal de Beagle i de seguida s’enfila cap amunt. A la part baixa hi ha uns quants carrers urbanitzats, amb l’avenida San Martin com a carrer principal, amb botigues, agències de viatges, bars i restaurants. Entre Magallanes i l’avinguda Maipú, davant del mar, hi ha uns quants carrers quadriculats; després, el caos. Fa un segle no hi volia anar ningú, fins que oferiren terrenys, feines i “tax free”. Hi va arribar gent de molts llocs d’Argentina i també de fora: paraguaians, bolivians, brasilers… Els primers van ocupar i talar una part de bosc per construir-hi casetes, que després l’Ajuntament va donar-los. De lluny es veu l’esvoranc, horrorós, al nord de la R-3. El barri d’Andorra és un altre exemple d’autoconstrucció: alguns habitatges senzills conviuen amb d’altres amb més pretensions, però tot té un to barraquil malgrat l’intent de ser un barri d’hortets. Els que fa anys que hi van arribar, s’han fet un lloc. Treballant molt, això sí. La parella que ens van llogar l’apartament són un clar exemple: ella treballava en una empresa; ell fa de peixeter. Van estalviar, van comprar algun apartament que ara lloguen i ella ha posat una botiga de sushi. Es van fer una casa (quan dic que se la van fer, vull dir que la van fer ells) a l’avinguda Perito Moreno, davant del mar, però una altra que han fet al costat els tapa bona part de vista. Ens ho explicaven un dia quan hi vam anar amb ells.

Un matí el Fabián ens va preguntar si ens agradava el peix, li vam dir que sí i va aparèixer amb una cistelleta de musclos, gambes i closca. Però quan ens va arribar al cor a fons va ser quan vam quedar bloquejades per culpa de la vaga i no podíem sortir de cap manera de la ciutat. Li vaig demanar si podia passar per l’apartament per explicar-li i acabava el whatsapp així: “Estamos tristes. Necesitamos un abrazo”. I va venir de seguida. Ens va dir que no ens preocupéssim, que ens estiguéssim allà els dies que fes falta (en principi era una setmana), que no ens cobraria res. “Em fa vergonya que us passi una cosa així al meu país”, va dir. I ens va abraçar fort. “Ah, va afegir, i el Nadal el passareu a casa, ja ho hem parlat amb la meva dona”.

Un matí d’aquells que estàvem pendents d’Internet per lligar vols i canvis, ens va avisar per whatsapp que passaria a recollir-nos per anar a fer un volt. Vam pujar al seu 4×4, la Juana ens esperava dins, vam aturar-nos en un lloc per comprar entrepans i begudes (va baixar ella i no ens va deixar pagar res) i vam anar a la vall Olivia, tocant al riu i al cim del mateix nom. Ens explicaven que aquí es van rodar les últimes seqüències de la pel·lícula El renacido, amb Leonardo de Caprio. De totes maneres, afegeixen amb pesar, el nom de la ciutat no surt als títols de crèdit i van canviar les lengas per pins…

Mengem i xerrem tot mirant el cel, una mica amenaçador. No fa fred, però plovisqueja. Tornem en direcció cap a la ciutat però ens desviem per la carretera de rípio (sense asfaltar) cap a la Playa Llarga. La ruta voreja el canal de Beagle, i el camí continua fins que entra en una propietat privada; els vehicles no hi poden entrar però a peu arribes a Estancia Tunel. Al terra, pan de Índio, un paràsit comestible que s’enganxa a les lengas. Ens deien que hi ha le projecte d’una carretera que, vorejant la costa, arribi a Puerto Almanza, un poblet ple de pau just davant l’illa Navarino, cosa que no es fa gaire gràcia als “almanzinos”.

Al final vam poder marxar uns dies abans del que ens havien dit. La nit de Nadal no la vam passar amb ells sinó a l’avió de tornada cap a Barcelona. Els agraïm de cor que ens convidessin a estar amb ells però potser la nostra salut no hagués resistit, tant menjar i beure! En acomiadar-nos, ell ens va dir: “Yo que me había hecho la ilusión de bailar con ustedes…”