Aeroport Atenes 2018. Foto: gloriacondal

Som a Suècia? Un cafè exprés costa entre 2,50 i 3 €. Un litre de gasolina, 1,69 € i en alguns llocs, més de 2€. Un kg de tomàquets, 1,60 €. Només el pa resisteix: una barra ens costa el mateix que el 2015, 80 cèntims, però a costa de baixar pes i qualitat. Deuen pensar que millor així, no fos cas que, com en altres situacions en diversos països, arran d’una pujada del pa hi hagi revoltes. El pa és un símbol.

Barra de pa Xios. Foto: gloriacondal

Fa quatre anys seguits que anem a Xios i la situació va avall. Ens diu un amic jubilat fa uns 4 anys, que el gener els tornen a abaixar les pensions. Dels 1.700 € que guanyava al principi, ara li pagaran uns 700. Fa 8 anys que pateixen aquesta estafa anomenada crisi. Les classes mitjanes estan desapareixent i cada cop hi ha més gent pobra, perquè els que tenien diners estalviats, estan acabant la bossa. Pels pobles, cada cop més cases velles, abandonades.

Kardamila Xios. Foto: gloriacondal

I els refugiats? Doncs tancats en el camp de Viale, uns 3.000, si fa no fa els mateixos que vam deixar. Allunyats de la capital, deuen pensar que si no els veus, no existeixen. A alguns se’ls denega el permís per no considerar-los refugiats polítics (per exemple gent arribada de Marroc) i a la majoria se’ls atorga l’estatut de refugiat, però de fet, no canvia res. Ara mateix, més de 400 refugiats de Xios tenen document d’asil i no surten perquè no tenen on anar. A Viale hi ha registrats 125 nens que poden anar a l’escola primària i 70 a secundària, però hi ha problemes perquè els porten en grup a una escola i llavors els pares i mares grecs veuen com baixa el nivell d’educació dels seus fills. No hi mestres de suport ni temps de transició. I mentrestant, el partit feixista Alba Daurada, cada cop té més adeptes i acusen els partits que ajuden els refugiats d’oblidar «els de casa». Els refugiats volien arribar a Europa, però s’han quedat en una illa on parlen una llengua que no tenen ganes de conèixer, ni els ofereix feina, perquè prou tenen amb la seva crisi. Algunes excepcions: una família de refugiats ha trobat feina fora del camp, treballen al sud, en el màstic, i viuen al poble. Una altra encara va tenir més sort: un poblet alemany estava a punt de perdre l’escola de primària perquè no tenia prou canalla; l’alcalde va connectar amb el camp de Viale i va demanar si hi havia una família que volgués anar a viure allà, amb la condició que tingués 3 fills, perquè no tanquessin l’escola. Va sortir una família i ja són allà. Tots contents.

Festa a Lagkada Xios. Foto: gloriacondal

Tomaquets Xios. Mesta. Foto: JC

Les platges de l’illa estan plenes, els cafès i bars també; els restaurants potser no tenen tanta gent. Les parelles es casen i fan festes, però no tan esplendores com abans. Celebren sants i solsticis, fan vermuts, canten, ballen… viuen al dia. Abans, no es podia pagar amb targeta enlloc, ara, gairebé a tot arreu. Aparentment no passa res, però no és cert. El peixater, inactiu una setmana perquè amb lluna plena no es pescava, diu que això acabarà malament. I mirant-nos a nosaltres diu: «I Espanya ens seguirà». Nosaltres pensem en aquells refranys: «Qui dia passa any empeny» o «Comamos y bebamos que mañana moriremos».

I mentrestant, el jubilat que cada cop guanya menys ens regala mongetes verdes de l’hort, la carnissera cuina un “pastitsio” genial i ens el regala, el peixater arrodoneix el preu a favor nostre… i nosaltres cada  cop ens enamorem més de Grècia.