Loxandra.  Foto: gloriacondal

La protagonista del llibre és una dona grega que viu a Constantinoble el s. XIX. Allà, els grecs s’autoanomenaven “Ρομη” (romans) i encara ara, a Grècia es refereixen a la ciutat com a Constantinoble, no com a Istanbul (que ve del grec: στην πόλη).

Diu la novel·la: “Dimitrós era de Xios. Els turcs van degollar son pare a la gran massacre (1822) i a ell el portaren al mercat d’esclaus. Un oncle seu que vivia a Siros el comprà, l’adoptà i als 17 anys l’envià a Constantinoble a estudiar”. I s’hi va quedar. Quan el coneixem, treballa en un diari, és vidu, té 4 fills i es casa amb Loxandra (que tenia 30 anys). Viuen a Macroxori, un barri entre S. Stéfano i Eptapirgío, prop mar del mar de Màrmara i tenen un criat armeni, Tarnanàs, que quan hi ha la matança, Loxandra amaga sota el llit.

Santa Sofia. Istanbul. Foto: gloriacondal

El llibre retrata el pas del temps a través de les diferents estacions de l’any i dels esdeveniments de l’època: Tractat de S. Stéfano entre russos i otomans, la guerra greco-turca (1897), la guerra dels Balcans (1912-13), la Primera Guerra Mundial, la matança dels armenis (1915)… però Loxandra compta el temps pels esdeveniments familiars: naixements, bodes, morts… És una dona amb caràcter, que sempre pregunta: “Això que ha passat és bo o no?” I torna a la cuina, el seu reialme. Li encanta guisar per ser feliç i fer feliç la gent. Durant els primers anys no té fills, fins que fa un pacte amb la Verge de Baluklí, amb qui creu molt. Pensa que els turcs són malvats, però això no té res a veure amb els que ella coneix: el venedor d’ous, el sereno… Acostuma a dir el que pensa i troba consol en moltes coses. “Què significa ser ric? Saber contentar-se amb poc”.

Torre Gàlata. Istanbul. Foto:gloriacondal

Loxandra ens parla d’una ciutat diversa, multicultural, rica. Recull gats i gossos i un dia el soldà vol el seu gat Calipso, però ella no li vol vendre, i dies després desapareix: li han raptat! Al llarg del llibre mostra l’amor per la ciutat a través de fets quotidians i quan l’home mor, ho accepta: “estava quí i ja no hi és perque li ha arribat l’hora”.

Mercat del peix. Kumpaki. Istanbul. Foto: gloriacondal

Els barris van canviant. Les filles li proposen traslladar-se a Stavrodromi (Pera), que està de moda, però li costa: la casa, els carrers, el veïnat, la falta del mar a tocar… Però ho accepta. Té una norma: “Mai plora per paradissos perduts”. Constantinoble va canviant i se’va a Atenes, on hi ha altres filles, però s’enyora. Troba els venedors antipàtics, no pot dir el que pensa, el menjar no és el que vol… Al cap d’uns anys torna a Constantinoble amb la seca filla Klío i la néta. La primera nit “es queda adormida amb l’alegria que tornarà a veure els gossos de carrer, però no en quedava cap perquè com que eren protegits de soldà, durant la revolució dels Joves Turcs els perseguiren i abandonaren en un illot desert, es van morir i amb això arribà a la ciutat una epidèmia de còlera que matà milers de persones”, entre d’altres el seu estimat fill Teodoros,

fa de Salakac (Torre de Leandre). BÒSFOR. Istanbul. Foto: gloriacondal

Remarcable la complicitat amb Ana, la filla de la Klío: “Aprengué més de l’àvia: a disfrutar de les coses, a sentir-se feliç d’estar viva, de veure i sentir. Aprengué a estimar qualsevol cosa a la que es dediqués”.

Eyup. Istanbul. Foto: gloriacondal

El llibre és ple d’episodis còmics i bojos, com la lluna de mel de la seva filla Klío amb Iorgakis, company de feina en un vaixell del seu germà Epaminondas, amb qui es casa i van a Londres. O l’episodi amb el cònsol turc, que troba un dia a Atenes, el convida a casa, i li diu tot el que ella pensa del soldà (negatiu, sí); al final el cònsol li recorda que és turc i ella diu: “I què, ets un ésser humà!”. També és còmica la descripció d’una nit a Atenes, un dia que va a un teatre popular, o quan, de nou a Constantinoble, segresta la seva néta de l’Escola Grega perquè hi està malament. Però l’episodi més boig potser és al final, a l’hora de la seva mort. Està molt malalta, al llit, la família pensa que s’està morint, li preparen el sudari… i ella desapareix: la troben menjant unes dolmades a la cuina. Encara aguanta 5 anys més, donant ordres a la seva filla per governar la casa des d’una butaca. El llibre acaba així: “I Loxandra viurà sempre en l’abundància de Constantinoble, senyora d’aquell lloc, perquè cada cosa té el seu moment… I el lloc de Loxandra és la Ciutat, i ja ningú podrà moure-la d’allà”. És juliol de 1914 i poc després comença la Primera Guerra Mundial.

Istanbul. Turquia. Foto: gloriacondal

Inspirada en la vida de la seva àvia, Maria Iordanidu va escriure el seu primer llibre, Λωξάντρα, quan tenia 65 anys. A Grècia passen de 60 edicions. El llibre fa pensar en un altre llibre del qual se’n va fer una versió al cinema “Un toque de canela” (en anglès “A Touch of Spice”, en grec Πολιτική κουζινα).

Presentació llibre Loxandra a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. 2018. Kleri Skandami, Selma Ancira, Sandra Ollo

Acantilado-Quaderns Crema. Barcelona 2018. 247 pàg. Traducció al castellà: Selma Ancira