Dominica. Punts visitats

Aquesta és una crònica una mica boja, com l’experiència que hem viscut. Us parlarem del navegant Colom, dels indis que va trobar a l’illa, de la pel·lícula Pirates del Carib, d’huracans, de canibalisme, de creuers, de busos i de galls. I d’algunes coses que vam fer.

Diuen que el rei espanyol preguntà a Colom com era la Dominica, ell arrugà amb la mà un full de pergamí, el llençà sobre la taula i va dir: així! I encara que hi va plantar la bandera, no se’n va sortir, perquè els aborígens es resistien. Pel relleu i les poques terres de conreu, mai vai ser colonitzada del tot. Francesos i britànics se la van disputar fins que finalment quedà en mans dels segons.

L’illa Dominica va ser l’escenari de la pel·lícula Pirates del Carib 2. Ho exploten a través del turisme de creuers, un al dia. Tot es desborda i el turisme independent, com nosaltres, no ho tenim fàcil. No hi ha platges de palmeres i cocoters, ni allotjaments i restaurants com a les Antilles franceses, per exemple. S’assembla més a un país tercer africà que res. Vam viure talls d’aigua que van durar hores i afectaven tot el barri. Al restaurant d’un gran hotel tenien tots els WC embussats per manca d’aigua. Preferim no pensar com cuinaven i fregaven, però el menú costava 25 € i una habitació, 250 €/nit.

WC al carrer principal. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Ciclons, erupcions, huracans… han acompanyat la seva història. L’huracà Maria, el setembre de 2017, va arrasar boscos, rius i construccions. El país va quedar devastat. És habitual veure edificis abandonats, cases sense sostre… o un WC enmig del carrer. El seu lema és: Dominica is strong.

Scotts Head. Dominica. Foto: gloriacondal

Parlen anglès, condueixen per l’esquerra i funcionen amb el dòlar caribeny. És un dels espais ornitològics més rics de les Antilles, amb 162 espècies d’aus.

Bubble spa beach. La Soufriere. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi ha un GR que recorre l’illa de nord a sud, el Waitukubuli Trail, passant per Morne Diablotin, el punt més alt de l’illa (1.447 m). Comença a Portsmouth i acaba a Scotts Head, però alguns trams estan tallats. L’illa fa 50 km de llarg per 20 d’ample.

Fort Shirley. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Allotjades a la capital, Roseau, on viuen 15.000 habitants dels 75.000 que té l’illa, vam visitar al nord-est de la costa occidental, Portsmouth i el Parc dels Cabrits, i al sud, Scotts Head Pinacle, entre els dos mars, La Soufrière i Bubble Spa Beach (dues «piscinetes» amb bombolles d’aigua calenta). Ens ho vam passar bé, acompanyades de tres iaios. No gaire lluny, Champagne reef, una platja amb un fons marí molt ric, també per les bombolles.

Portsmouth des de Cabrits PN. Dominica. Foto: gloriacondal

A l’interior, dins del PN Morne Trois Pitons, envoltades d’una vegetació exhuberant, Trafalgar Falls i Wotten waven, un poblet de manantials sulfurosos. Un dia també vam anar a Laudat, únic lloc de l’illa on creix una plantació de cafè, i d’allà a la Titou’s gorge una gorja estreta que es pot recórrer amb l’aigua al coll.

Mural L’escalier Tete Chien. Sineku. Dominica. Foto: gloriacondal

A la costa atlàntica vam anar a Castle Bruce i d’allà al poblet de Sineku, que forma part de la reserva on viuen els 2.200 kalinagos de l’illa, la major població d’indis de les Antilles. Més al nord, han reconstruït un poblat antic: Kalinago barana autê. Nosaltres vam caminar fins a L’Escalier Tete chien, un lloc simbòlic per a ells i vam conèixer en Clemence, un home que ens parlava de les cases noves i sense estrenar que el govern els ha construït.

Roques escalier tete chien. Dominica. Foto: gloriacondal

«Les van fer per nosaltres, però de casa ja en tenim, no en necessitem». Segur que tenen més condicions, són maques, noves… però ells no volen canviar. I si els ho haguessin preguntat abans? No parava de mirar-nos a la cara i dir: que blanques i que maques! Ens convidà a anar a ca seva a menjar i beure, però vam declinar la invitació. De tornada vam aturar-nos a Emerald pool i ens vam banyar, soles, en les seves aigües.

Emerald Pool. Dominica. Foto: gloriacondal

Vam anar sempre amb busos. No hi ha estació central sinó més de 15 parades en diferents punts de la ciutat, segons la destinació. Cal temps i paciència, i és una experiència interessant. Són furgonetes on caben 12 persones, la matrícula comença per H (també els taxis) i les distingeixes perquè són molt velles i solen portar un lema escrit, no pas la destinació!

Busos Dominica. Foto: gloriacondal

L’altre gran tema han estat els galls. Són els reis del mambo: passegen pels carrers, creuen carreteres, picotegen arreu… i sempre canten. No és cert que anunciïn el nou dia. Aquí canten a la una de la matinada, a les 3, a les 5 de la tarda… canten sempre i en estéreo (un altre gall recull el cant i hi ha un «diàleg»). De vegades és difícil dormir.

Dominica. Foto: gloriacondal

Fa uns segles, els kalinagos practicaven el canibalisme. Deien que els francesos eren els que tenien més bon gust i els espanyols eren difícils de mastegar i tendinosos. Els feien talls a l’esquena i els omplien amb herbes i condiments, els donaven un cop al cap i els feien a l’ast, a poc a poc.

Titous gorge. Dominica. Foto: gloriacondal

No ha estat fàcil. L’allotjament tenia moltes deficiències, ens costava trobar un lloc decent per menjar, de vegades arribaves a un lloc en bus però no sabies com sortir-ne perquè no passaven…

Trafalgar Falls. Dominica. Foto: gloriacondal

Dominica és més un país africà pobre, que la visió que tenim d’una illa caribenya. Amb 3 o 4 dies en tens prou.

Morne Trois Pitons. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi vam arribar en ferri des de Guadalupe, hi vam estar 9 nits i en vam sortir també per mar cap a la Martinica.