Som a Itàlia. Arribem a l’illa de Capri, des de Sorrento per mar. Al llarg de la història hi van passar grecs, romans… i al s. XIX, viatgers romàntics. A partir del XX la jet-set internacional la va descobrir… i espatllar. Tant “glamur” atipa.

Capri Itàlia. Foto: gloriacondal

Plou des que sortim de Nàpols. L’illa és petita, només 10 km2 i té dos municipis: Capri, on arribem (i pugem a dalt amb un funicular), i Anacapri. Per Capri, carrerons nets i estrets, empedrats, amb botigues de les primeres marques mundials de moda i joieria… i molta gent. Gent A poca distància, grans torres voltades de jardins amb una vegetació luxuriant: buguenvíl·lees, baladres, xiprers, pins… En pocs metres es produeix un miracle: de les botigues als jardins, de les masses de gent a la solitud. Al costat de la plaça Umberto I hi ha la Piazzetta, molt popular. A la banda sud de Capri, propera a la costa, hi ha la via Krupp, un camí sinuós excavat a la roca, que arriba al Belvedere de la Punta dels Canons, amb magnífiques vistes. Més enllà, els Jardins d’Augusto.

Capri Marina. Foto: gloriacondal

En direcció Anacapri hi ha l’església de San Michele amb un mosaic que ocupa tot el paviment del temple i mostra l’expulsió del paradís d’Adam i Eva. A la Ville San Michele va viure l’escriptor i metge Axel Munthe, que va escriure “La història de S. Michele”. L’any 1964, Chicho Ibáñez Serrador va escriure i dirigir una sèrie basada en el llibre, que estrenà TVE (l’única que hi havia), però tenia dos rombs (no apta per a menors) i a casa no ens la van deixar veure. Es pot pujar al punt més alt de l’illa, 589 m, el Monte Solaro amb bus, telecadira o per un sender des de la plaça de la Pau. Als peus, la vall de Cetrella.

Capri platja

A les 6 de la tarda embarquem rumb a Nàpols, directes. Ha plogut tot el dia, però mentre ens allunyem de l’illa, el sol ponent treu el cap entre els núvols, la tempesta comença a escampar i em queda gravada a la retina la silueta de l’illa, mentre dins meu, ressona la melodia d’una cançó, Capri c’est fini, que cantava Hervé Vilard. Era el 1998. Ara l’hem contempada de lluny.