Va ser dur, 50 dies tancades a casa. Per sort, sembla que està passant… Deien que moltes coses canviarien i poc sabíem quantes! A mi, em va canviar la vida.

Tot anirà bé. Text: Glòria Arimon. Il·lustració: Pérez Oliván (Nené)

Vam començar a parlar amb els veïns. Eren cases aparellades amb un petit pati al darrera. Uns dies sortia un xicot a tocar el saxo una estona, altres, una veïna proposava fer un bingo i jugàvem tres cases seguides. El premi? Una hora de gos per passejar! A les 8 aplaudíem les sanitàries. Miràvem de passar el temps el millor possible. Al nostre costat hi vivia una parella amb dues nenes, una de 9 anys i una altra de 6. Mentre cantava els números, em fixava en el blau-verd, els gestos, el parlar de la mare… Jo vivia amb la meva parella i un nen de 10 anys. Tot anava bé… fins llavors. Esperava amb ànsia que arribés el moment del joc o el cant o el picar de mans. Alguns cops, quan acabàvem, parlàvem una estona. Vaig començar a somiar… Van passar els dies i me’n vaig enamorar. Sabeu què és el desig? Doncs això. I a ella li va passar el mateix. Quan el confinament va acabar, en vam parlar, entre nosaltres i amb ells. Per sort, ho van entendre i vam resoldre el tema anant a viure jo a casa d’ella i passant el seu home a casa nostra. Per a les nenes i el nen vam fer una porteta a la paret que separava els patis i ara passen amunt i avall quan els interessa. Ells dos s’han fet amics i han acabat muntant un negoci informàtic plegats, pobres autònoms! Jo els veig molt compenetrats…

I·lustració feta per a aquesta història: Pérez Oliván: www.perezolivan.art