Els pobles abandonats ens atrauen. Aquest, a la Vall de Boí, sobre el paper, ens va cridar l’atenció. Quan vam veure fotos de l’antiga església, vam tenir clar que hi volíem arribar. És l’únic poble de la vall on no arriba cap carretera. Cal anar-hi des de Durro (1:30 h anada) o des de Pont de Saraís, tocant la carretera L-500 (1 h anada).
Sender a Saraís. Foto: gloriacondal
Aparquem el cotxe tocant a uns contenidors, i passem el pont que condueix a unes cases (el poble nou de Saraís). A pocs metres de Casa Arnalló, a l’esquerra, hi ha un indicador del sender, que forma part de la ruta de l’Aigua. Arribem a un pla, amb una bomba d’aigua. Després hi ha un pont. Cal passar-lo i anar pujant pel sender que queda a l’esquerra del riuet, el barranc d’Esterres. Pugem per un sender entre pedres, remor d’aigua, avellaners, freixes, salamandres i altres insectes. En cap moment tornem a trobar cap senyal del poble, només unes marques grogues en els llocs on no hi ha dubte (!). En un punt, veiem, a l’altre vessant de la vall, l’església de l’Assumpció de Coll. Arriba un punt que comencem a trobar murs i després un carrer que va pujant, l’únic. Ja som a Saraís, a 1.010 m. Aquest topònim coincideix amb el nom en euskera de la vall de Salazar: caraitze “les pletes”.
El 1849 el poble està citat en el Diccionari Madoz amb el nom de “Sarah” o “Serrahis”. Deia que hi havia 9 cases i 25 habitants. Sembla que va tenir un nombre regular d’habitants, però una nit de l’any 1937 hi va haver un incendi que cremà pràcticament totes les cases. Una té una cantonada arrodonida; una altra, una placa de pedra amb unes lletres, però només podem endevinar “ano 1916”.
Saraís. Vall de Boí. Cavall. Foto: gloriacondal
Se’ns acosta un cavall marró, molt gran. No tenim espai per separar-nos i ens refrega (no podem mantenir cap distància de de seguretat!) i ens olora les motxilles; sembla pacífic i continua menjant herba del terra.
Església de Saraís, coberta de vegetació. Foto: gloriacondal
Ens aturem davant l’església de Sant Llorenç, de la que només queden la façana, amb l’espadanya (dos forats i una campana). A dins, trossos de murs, bigues que encara no han caigut… tot cobert d’heures. Gairebé no es veuen les pedres.
Espadanya essglésia S. Llorenç de Saraís. Encara hi resta una campana. Foto: gloriacondal
La façana va vestida de verd i els dos forats de l’espadanya semblen dos ulls d’una cara. Dalt de tot hi ha una creu diferent de les habituals, llatines (hi ha una història curiosa, en relació amb aquesta creu). Passa un excursionista i ens saluda. Va ràpid. No devia ser fàcil viure aquí dalt. Silencis i buits. Un xic de malenconia. Un tastet de misteri. Tornem pel mateix camí. Podríem arribar a Durro, a Iran o a Cóll, però ho deixem aquí.
Creu dalt espandanya esglesia Sant Llorenç Saraís. Foto: gloriacondal
Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura.
Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Jo he fet aquesta excursió sempre des d’Irán.
La 1a vegada va ser un anar i tornar, però la 2a vaig continuar fins a Durro.
Si la pujada a Sarais des d’Irán es continuada i mantinguda, des de Sarais a Durro es un camí força planer (menys una pujadeta quasi a l’inici, prop del poble abandonat) amb zones de bosc més poblat o més obert, segons ens acostem a Durro.
Val la pena fer el recorregut. Quasi no hi passa ningú.
El caball gran i marró continua passejant i mengant, com vigilant un espai que forma part del seu entorn quotidià, observant als curiosos que s’acosten amb una mirada escrutadora del perquè som allí.
Potser sentireu a algun porc senglar aprop, removent el terra per trobar alguna cosa que menjar.
Una excursió molt agradable i poc exigent. Un recorregut d’unes 3 h de caminata, aproximadament.
Jo he fet aquesta excursió sempre des d’Irán.
La 1a vegada va ser un anar i tornar, però la 2a vaig continuar fins a Durro.
Si la pujada a Sarais des d’Irán es continuada i mantinguda, des de Sarais a Durro es un camí força planer (menys una pujadeta quasi a l’inici, prop del poble abandonat) amb zones de bosc més poblat o més obert, segons ens acostem a Durro.
Val la pena fer el recorregut. Quasi no hi passa ningú.
El caball gran i marró continua passejant i mengant, com vigilant un espai que forma part del seu entorn quotidià, observant als curiosos que s’acosten amb una mirada escrutadora del perquè som allí.
Potser sentireu a algun porc senglar aprop, removent el terra per trobar alguna cosa que menjar.
Una excursió molt agradable i poc exigent. Un recorregut d’unes 3 h de caminata, aproximadament.
Glòria, gràcies per les teves explicacions. EL tema dels porcs senglars tens raó, no en vam veure cap, però vam trobar terra remoguda per ells.