Abans de pujar a la vall, anem al poble de Sarroqueta de Barravés, per una pista asfaltada de 6 km fins que arribem a 1.100 m, sota un penyal. Madoz, al seu Diccionari del 1845, diu que el poble està enganxat a una roca que s’alça 75 “vares” damunt seu. Llavors hi havia 8 cases. El 1970 hi vivien 24 habitants, el 1981 eren 3 i el 2009 hi quedava una sola persona. Ara, però, una potent casa de turisme rural i uns apartaments li donen vida, si més no, a l’estiu. Des del penyal, vistes a unes formacions geològiques interessants.

Enfilem cap al nord i pugem fins al poble de Senet, a 20 km de Viella. Gairebé al davant, a l’altre costat del vessant, el petit poble d’Aneto, que dóna nom al conegut cim. Tothom pensava, fa anys, que el punt culminant de les Muntanyes Maleïdes era la Maladeta, però el segle XIX uns francesos van descobrir que hi havia un cim més alt, van preguntar a un pastor com es deia, l’home va calcular que quedava cap a la banda del poble d’Aneto, va dir Aneto, i els gavatxos van anotar que havien fet el cim d’Aneto. I sempre més així. Per cert, Ribagorça ve de Ripia curtia = riba tallada.

L’oficina d’informació de Senet és en una antiga serradora. Amb les explicacions que ens donen, decidim fer la ruta de El Salto (4 km s/t), per veure una cascada de 120 metres, per una pista fàcil amb plafons explicatius: el Pilaret de Sant Sebastià, on parava el cotxe de línia cap a Viella, per l’antiga carretera que un aiguat l’any 63 s’endugué. L’Esbornada, una esllavissada de sediments de l’antiga glacera de la Noguera Ribagorçana, que tenia 27 km de llarg i gruixos de gel de més de 500 m. I finalment, el Salto, al barranc de Salvassa, que recull aigües de la muntanya del port de la Calada, que aboca al Noguera Ribagorçana.

En arribar al poble trobem una dona en un hort, amb bótes fins al genolls, mitjons o mitges, davantal… Ens explica que té 78 anys i viu amb un fill solter. Tenen vaques i vedells. Les filles, una aquí, l’altra allà… Abans al poble tenia tres bars, escola… ara res. Només funciona una Casa de colònies del capellà, “però aquest any no ha vingut canalla”. El 1968 eren 120, ara 15. Els joves se’n van i les cases d’estiuejants estan buides perquè els fills no hi van. Aquest és el panorama dels pobles que van morint.

Anem a l’església de Sta. Cecília i sortint ens fixem en l’aixeta d’una font, amb la figura d’un esquirol. Hi ha la Ruta de la fauna de Senet però la descartem perquè té força desnivell. Així doncs, baixem fins al cotxe, fem un mos i fem el camí cap a l’embassament de Baserca, arribem fins a les comportes i tornem.

Vilaller era vila closa, amb una església del s. XVIII, restes de muralla amb arcades del XI, presó… Al capdamunt d’un esperó rocós hi havia un castell, documentat el 1117 i es conserven galeries subterrànies. Al s. XIII la població s’agrupa, pel procés de feudalització i Vilaller esdevé capital de la baronia de Barravés (el baró era el bisbe de Lleida i això els donava facilitats). Volen que sigui una vila pròspera i segura i per això ha d’estar envoltada de muralles, que són les mateixes cases. Passegem per carrers quiets i dinem a la fonda Mas, un lloc d’obligada visita, si es vol menjar bé i bo.

Marxem amb la sensació que potser no li hem tret prou profit, només “hi passem”, una llàstima