La història de James David Vance, publicada el 2016, comença amb els records del nen a la ciutat on vivia, Middeltown, a Ohio, als Apalatxes, on els habitants són coneguts com a hillbillies, rednecks o escòria blanca. No són negres ni hispans sinó gent blanca, pobra i de classe obrera. 

Havien treballat en grans indústries, però amb la desindustrialització, es van convertir en gent desmoralitzada, ressentida i desesperançada que va caure en l’alcohol, les drogues, la delinqüència i la dependència dels serveis socials. “Jo tenia 9 mesos la primera vegada que la mamaw (àvia) va veure que la mare em posava Pepsi al biberó”, explica Vance.

Molta gent admirava Obama, però bona part dels habitants de Middletown, en desconfiaven. El somni americà de tenir un sou fix no es complia. Cada vegada més gent culpa dels seus problemes la societat o el govern. La iaia de Vance deia que tots els polítics eren una colla de xoriços i es preguntava si tenia sentit que poguessin tenir portaavions, però no instal·lacions per tractar la drogoaddicció. El seu pare, quan va saber que havia decidit estudiar Dret a Yale, li va preguntar si a les sol·licituds havia fingit que era negre o progressista. “No hi ha cap grup de nord-americans més pessimista que els blancs de classe treballadora”, conclou Vance.

Els Apalatxes van passar de ser demòcrates a republicans en menys d’una generació. “A mi em costava entendre per què les nostres vides semblaven una batalla constant mentre que aquells que vivien de la generositat governamental tenien dispositius (mòbils…) que jo només podia somiar. Una àmplia minoria s’acontentava vivint amb el subsidi d’atur. I els mateixos que formaven part d’aquesta societat criticaven que el govern subvencionés a a les persones pobres” És a dir, contra el projecte demòcrata d’ajudar els més desfavorits, els desfavorits estan en contra dels ajuts socials. L’escepticisme profund en les institucions va anar creixent.

Vance passa alts i baixos, però va endavant amb els estudis fins que decideix fer-se Marine. Durant els 4 anys que hi va ser, va aprendre a treballar, netejar, cuinar, i sobretot, a administrar-se i estalviar. A Iraq, on el van destinar, “vaig tenir la sort de no haver de lluitar, tot i que l’experiència em va colpir molt profundament” i es va adonar de la sort que havia tingut de néixer al país que va néixer. Vance pregunta què podem fer perquè les coses millorin, qüestió que recorda el que deia el president Kennedy: “no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Acaba dient que si li pregunten què li agradaria canviar de la classe treballadora blanca, seria la sensació que les decisions que prenem no tenen importància. Després d’estudiar Dret, sap què vol a la vida i com arribar-hi. 

El 2020 se’n va fer una pel·lícula: Hillbilly, una elegia rural (Netflix)

Traducció: Albert Torrescasana. Pròleg: Jordi Graupera
Ara llibres, 2018