Teodorakis va néixer a Xios, molt a prop del jardí de la capital, en una casa a pocs metres del supermercat Xara. El seu pare era un alt funcionari, governador, i canviava sovint de residència. El juliol de 1925, quan va néixer, van haver-hi a l’illa 37 morts i 38 naixements, un d’ells, el de Mikis.

Tanco els ulls i recordo episodis relacionats amb Teodorakis:

Era l’any 2000 i em trobava al sud de Creta, a Paleóxora. Un dia vaig agafar una barca per anar a Soúgia a veure les ruïnes de Lissós. Venia un grup de gent, la majoria dones, com sempre, que cantaven cançons de Teodorakis, una darrera l’altra. Em vaig col·locar entre elles i vaig escoltar. Veus, rostres, somriures, molta força… Pell de gallina. No volia que el viatge s’acabés.

El 2016 era a Xios celebrant un Primer de Maig amb la gent del KKE (Partit comunista), del qual Teodorakis n’era membre. Aleshores ja sabia que no canten la Internacional, com nosaltres, sinó diferents cançons de lluita. Érem a la plaça principal de la capital, la mateixa que anys després acolliria els centenars de refugiats de la guerra de Síria. Van llegir un fragment del poema Epitafi de Iannis Ritzos escrit el 1936 en record de 12 treballadors morts a Salònica en una manifestació. El 1959 Teodorakis va musicar el poema. La cançó “On ha volat el meu fill” és el cant da la mare que ha perdut un fill. Escolteu: Πού πέταξε τ’ αγόρι μου. Pell de gallina.

Aquell mateix any, des del poble de Lagkada vam anar amb autocar a una trobada de corals al Teatre Kastromina Mikis Teodorakis, als afores de la capital, on se celebrava un festival anomenat Προσφογια σε ήχο μινόρε… (Refugiats en to menor). El nom del teatre és un homenatge al fill il·lustre i des d’allà, aquell dia van vincular la lluita dels refugiats sirians amb la seva pròpia lluita com a refugiats. El 1923 Grècia i Turquia pacten un intercanvi de població i van ser expulsats d’allà prop d’1,25 milions de grecs i de Grècia 500.000 turcs. El record del passat s’ajunta al record del present. Refugiats conseqüència de guerres. Les nombroses danses i cançons gregues s’apleguen en aquest recital que uneix el passat amb el present amb un “no a la guerra”

A la coral de Lagkada, una part important de les cançons que assagen són de Teodorakis. Són cançons que les cantaires (hi ha pocs homes), senten profundament i canten amb una força que emociona. Hi ha galls, bastants, però allò és vitamina per la lluita diària. Amb elles he cantat a cor què vols i m’he emocionat. La covid no ens permet acompanyar-lo al seu últim viatge com mereixeria, però, a la coral o a casa nostra, mirant el seu mar, serem amb ell per sempre, lluitant per la llibertat.

Us recomanem connectar a aquest enllaç on Vilaweb ha fer un recull mot bo del seu treball: https://histories.vilaweb.cat/mikis-theodorakis/