Del terebint pistacia terebinthus en diem llampuga, arbre de trementina, garrofer bord, noguerola… Del terreny del costat en puja un (aquí en diuen τσικουδιά). És d’una alçada de més de dos pisos i creix sense parar. Un parell de dies després d’haver arribat, va venir un home, amb la mestressa, per tallar les branques més properes a la nostra balconada perquè hi passen els ratolins des de baix, no és la primera vegada. Ens vam fixar que a la part de la branca tallada s’hi va fer un cercle de gotes brillants al voltant, com si fossin llàgrimes.

Al sud-oest de l’illa hi ha 21 pobles que produeixen màstic (pistacia lentiscus, varietat chia). Se’l coneix des del temps d’Heròdot i ha estat cobejat de sempre per les propietats que té. Es produeixen unes 170 tones anuals i es recull 3 cops l’any (el setembre és un dels moments). Es fan petites incisions al tronc i a les branques i en raja una resina de la qual se n’obté goma, medicaments, licor, dolços, melmelades, pasta de dents, vernís, etc.

L’estudiós asturià Pedro Olalla cita el metge i botànic espanyol Pedro de Urdemalas, que l’any 1555 escrivia: “Xíos és el paradís terrenal. No hi ha a València ni a Plasència fruiters tan macos i abundants com els d’aquest autèntic verger. El Gran Turc ha provat d’emportar-se els arbres als seus dominis, però allà no prosperen. El màstic és una moneda; en aquesta illa, la llibertat dels genovesos es compra amb la llibertat dels grecs”. Així, el màstic fou monopoli dels soldans durant l’ocupació turca, fins el 1912 i els habitants salvaren la pell en totes les invasions perquè calia que continuessin la producció. Han provat de sembrar-lo a altres llocs de l’illa, de Grècia i del món i l’arbust creix i viu, però no fabrica la resina màgica.

També hi ha vinyes, poquetes, i fan la verema el setembre. Vam pujar un dia a l’hort dels nostres amics, a Lagkada, a ajudar. Tenen les vinyes a dalt de tot, amb vistes fantàstiques a les illes Inousses i a la costa turca. Entre el que vam collir allà i el que vam agafar de la gran parra de la caseta, vam fer uns 140 kg en un matí. L’endemà ells van seguir el procés, tenien la premsa i la resta d’aparells per continuar la feina, tot molt casolà, com el vi que sortirà, que coneixem d’altres anys, dolç i potent.

A la muntanya d’Amani, al nord-oest de l’illa, hi ha el poble de Kouróunia, amb vinyes, amb una empresa que produeix un vi interessant, ΑΡΙΟΥΣΙΟΣ Α.Ε. Nosaltres hem tastat el “Inántis” (οινάνθης), varietat syrah, molt digne i assequible, però també fan blancs i rosats de diferents categories.

Això és el que regala aquesta terra, a la propera crònica parlarem de per què hem trobat la gent tan grassa. O d’altres coses…