La península d’Anatòlia, pont entre orient i occident al llarg dels segles, forma part de la història grega. Per això hem anat a trobar arrels i conèixer històries. Érem 46 persones i hi hem arribat via Çesme des de Quios. Fer-ho acompanyades de gent grega era un al·licient més.

Durant segles, s’hi van crear nombroses ciutats-estat gregues. Després del pas d’Alexandre el Gran, va ser governada per regnes hel·lenístics. Controlada després pels romans, va conservar la influència grega. Aquí hi va haver Troia, Pèrgam, Efes, Esmirna, Milet… No anem a totes, però en fem unes quantes. Aquí teniu una breu explicació de cadascuna:

Comencem amb l’antiga Claros, amb restes d’un temple dòric del s VII aC, famós per l’oracle, que feien sacerdots provinents de Milet. Resten columnes, algunes dretes, la majoria a terra, i còpies d’estàtues d’Apol·lo, Homer, un kuros…. Primeres emocions sota un cel roent.

Arribem a Selçuk per una zona fèrtil, amb aiguamolls, mandariners…..Dalt de columnes i fanals, grans nius de cigonyes. Amunt, el castell. Pugem al poblet de Sirince, a 8 km d’Efes, amb un trànsit infernal. Cases blanques pugen muntanya amunt per carrerons empedrats amb botigues de vins, roba, sabons, herbes i fruites (moltes cireres i prunes petites). El més destacat són l’escola, ara convertida en restaurant, i l’església de S. Joan Pròdom.

Kusádasi (130.000 habitants en temporada baixa), immensa, és una mostra del desgavell urbanístic. Al capvespre, a la posta de sol, el passeig marítim esdevé un mar de joves, canalla i grans menjant i bevent, contemplant i escoltant música. Carrets ambulants de venda de musclos, de blat de moro… la vida. Al davant, l’illa grega de Samos.

Dongabey és un petit poble proper a Sokia. En grec s’anomenva “Domatia” per les cases tradicionals. Hi van viure grecs fins el 1922, on hi havia una escola i una associació cultural.

A Milet, el més destacable que queda és el teatre, en una plana on també hi ha una stoa i les termes de Faustina. Em venen al cap filòsofs i pensadors com Tales, Aspàsia, Anaximandre, Anaxímenes… Llavors tenien el mar al costat, però amb els segles va retirar-se i ara les ruïnes queden terra endins.

A Dídima hi ha les restes del temple d’Apol·lo, ben cuidades. Va ser un dels més grans de l’antiguitat. També hi havia un oracle. Hi va haver diferents temples, derruïts i construïts de nou. Pugem a la terrassa d’un bar i el contemplem llargament mentre fem una cervesa. Els dos pilars erectes em recorden molt els de Delfos.

Finalment arribem a Esmirna, amb 4 milions d’habitants, la tercera ciutat més gran de Turquia. Hi havia estat fa més de 10 anys i no la reconeixia. Vam passejar a la vora del mar i vam xafardejar pel basar. No hi havia gaire gent i vam gaudir de tot el que vèiem. Vestits de núvia, de nadons, joieries, ferreteries, fruites, fruits secs… Fer un cafè o un te en un dels racons és un plaer immens.

Els nostres companys de viatge es retrobaven amb els seus orígens. Eren a Turquia, però a l’autocar demanaven música grega. Som d’aquí i som d’allà. Maleïdes fronteres…