Visitem l’escola de primària Al Aizar a Basora, on la Delegació de l’estat espanyol va fer el gener de 2001 el lliurament simbòlic del material escolar recollit a la campanya 2000-2001 i es lliuren 2.000.000 de llapis —prohibits per l’ONU per considerar que són materials de doble ús, és a dir, susceptible d’ús militar perquè contenen grafit—.

A l’escola es fan dos torns per encabir el nombre d’alumnes; hi ha aules on s’amunteguen cinc nenes en un pupitre. Sense materia ni calefacció, ni llum, ni cap instal·lació per jugar en un pati ple de fang. L’educació és mixta en bona part de la primària. Una mestra guanya uns quatre euros al mes però moltes han plegat perquè els sortia més car el transport de casa a l’escola.

Quan algunes d’aquestes nenes tinguin 13 o 14 anys, plegaran per ajudar la seva mare en les tasques domèstiques, tenir cura dels germans petits o, —les menys per sort, dedicar-se a la prostitució. També pleguen nens, menys, d’aquesta edat, per ajudar l’economia familiar, fent d’enllustradors, rentadors de vehicles, duent paquets …

Escola Bàssora. Iraq. Foto: gloriacondal

Tot això és el càstig perquè el govern d’Iraq va envair Kuwait l’any 1990. L’ONU va dir que quan marxessin s’aixecarien les sancions, però no va ser així. Després va dir que havien de deixar que els inspectors de les Nacions Unides certifiquessin que no tenien armes que posessin en perill la seguretat de l’àrea. Ho van fer i ho van certificar. Però el bloqueig continua. Iraq no ingressa els diners del petroli que ven i fa una llista amb el que vol comprar, que les Nacions Unides aproven, o no, perquè la majoria dels productes que demanen són considerats materials de doble ús.

Manal Younes és una advocada que presideix la Unió General de Dones d’Iraq , una entitat amb 1.200.000 sòcies. Fa molts anys que treballa pels drets de la dona. “Amb el bloqueig —diu— les tasques de la dona han augmentat. És la dona qui administra la cartilla de racionament . Amb la manca d’electrodomèstics i de peces de recanvi, ha hagut de tornar a fer tasques que s’havien mecanitzat, com rentar a mà, o fer el pa a casa…”

Un dels objectius de la seva entitat és la lluita contra la ignorància. I és que, a l’antiga Mesopotàmia, on va néixer una de les primeres formes d’escriptura, fa 5.500 anys, el món occidental ha bombardejat les fàbriques de paper, no deixa entrar peces de recanvi d’impremtes i els restringeix al màxim els llibres, els quaderns i els llapis. Si l’alfabetització havia arribat al 87% el 1987 ara ha baixat al 59% i cada any baixa un 5%.

Els casos de càncer a la zona de Basora, bombardejada el febrer del 91 amb 300 tones d’urani empobrit, han augmentat un 460% . Estan apareixent càncers de mama en nenes de 10 anys i moltes dones pateixen esterilitat, fet que els provoca greus problemes psicològics.

Mesquita Bagdad- Foto: gloriacondal

Abans de l’embargament hi havia 4.000 centres de salut en les poblacions majors de 2.000 habitants, que cobrien les necessitats de medicina general, planificació familiar, odontologia, etc. Ara, el pressupost de Sanitat s’ha reduït un 70%. Moltes infermeres han plegat dels hospitals i són les mares qui estan nit i dia amb els infants malalts, damunt del llit, amb els llençols, mantes i pijames que s’han dut de casa seva. Una pediatra de l’Hospital pediàtric de Basora explica, davant d’un nen de 6 anys que s’està morint, que només li autoritzen un 6% dels medicaments que necessita. “I cada dia se me’n moren dos o tres”. La mare, dreta al peu del llit, amb una dignitat que fa posar la pell de gallina, ens mira. Diu: “ajudeu-me!”. I és que cada dia moren a Iraq 300 nens i nenes a conseqüència de l’embargament, per malnutricions i malalties.

Fa anys que a Iraq existeix Llei de divorci i hi ha 36 causes per les quals una dona es pot separar del marit, com per exemple, una sola agressió. L’home ha de marxar de casa i passar una pensió. D’un total de 230 parlamentaris, 34 són dones. Les dones que treballen tenen dret a sis mesos pagats per maternitat i a un any d’excedència. La venda d’anticonceptius és lliure i són molt barats. Jo vaig poder veure preservatius en paradetes als carrers de Bagdad, al costat de tisores, pintes i arracades.

En aquests moments, el creixement demogràfic és d’un 3% i moren cada mes 5.000 nens i nenes menors de 5 anys. Molts, amb malformacions horribles causades per l’ús d’urani empobrit.

En un país que es declara laic, s’observa una tendència de retorn a la religió i a indumentàries tradicionals. La mateixa Manal Younes, ara porta un mocador rosa al cap. Totes les meves aspiracions com a dona, les he trobades a l’Alcorà. Per què em cobreixo el cap, ara? És que ja sóc àvia!”, afirma orgullosa.

Les nenes a Iraq no ho tenen fàcil. Les que aconsegueixen superar els problemes de malnutricions i malalties, hauran de lluitar per coses tan quotidianes com l’alimentació, l’educació, o la salut. L’esperança de vida, que havia arribat a 66 anys l’any 1989, cinc anys després era de 57 anys i ara està per sota.

Ho va dir Madeleine Albright: “Val la pena haver pagat el preu de la mort de 500.000 nens iraquians”. Potser pensa: “uns quants terroristes menys”! I després Henry Kissinger: “El petroli és massa important com perquè el deixem en mans dels àrabs”. Potser en aquesta línia hi ha la resposta a molts interrogants.

No hi fa res el dolors de les mares, el dolor de les dones en general, que són les que estan pagant el preu més alt del bloqueig. No em puc treure del cap el rostre d’aquella mare de Basora, trista, digna, exhausta. Perquè difícilment es pot justificar un genocidi premeditat i programat com el que s’està fent amb el poble iraquià.

Les nenes i nens d’Iraq no tenen futur si tot continua igual. Què li diem les ciutadanes de l’Europa de l’euro, a aquella mare?