Castellserà als anys quaranta

Castellserà. L’Urgell

Vaig marxar del poble joveneta per anar a Barcelona i només hi he tornat en ocasions esporàdiques, però tinc records clars i nítids de la meva infància i jovenesa en aquell petit poble que s’ha convertit en un lloc on ara hi viuen més d’un miler de persones.
Us parlo dels anys quaranta del segle XX. Llavors érem molt pocs, vivíem del camp, de les fruites i del bestiar. Nosaltres érem set germans i tant el pare com la mare treballaven dur per sortir-se’n i ho feien prou bé!

Castell del Remei. Llac. L’Urgell. Foto: gloriacondal

Anava a escola al castell del Remei, on hi havia una comunitat de monges dominiques que es dedicaven a l’ensenyament. Hi anàvem a peu i això ens permetia mirar, observar i fer el que podíem tant d’anada com de tornada. Un cop vaig fer una redacció sobre la primavera i parlava del blat i dels fruiters.

Acostumada a la plana d’Urgell, la primera vegada que vaig anar a Andorra, em vaig quedar bocabadada: la terra no era plana a tot arreu! No sé com no s’angoixaven, aquella gent, amb tanta muntanya a banda i banda. Jo, acostumada a tenir aire per tots els voltants…

Al poble hi havia l’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, un antic magatzem anomenat la Panera, fundat per un abat de Poblet i una creu de terme, per indicar als caminants que estava entrant en un poble de bona gent. El 20 de gener celebràvem Sant Sebastià i pel maig honoràvem la Verge del Roser. A principis de setembre, és clar, teníem la nostra festa major, com a tot arreu.

Castellserà. Coca de recapte. Foto: gloriacondal

La postguerra va ser dura però no recordo haver passat fam ni privacions especials. La família era una mena d’entitat autònoma que fabricava i tenia una mica de tot i així ens autoabastíem. En temps de guerra els pares havien amagat un capellà i se’n van sortir pels pèls, i també havien ajudat els soldats que havien vingut a parar al mas, fossin del cantó que fossin.

El castell del Remei ara és famós per la qualitat dels vins. La família Cusiné, l’any 1870, va fundar un celler i va ser un referent del vi de l’Urgell durant anys; després, els Girona han innovat i la qualitat dels seus vins és coneguda arreu. També hi ha un restaurant, on he anat amb la família alguna vegada. Un cop vaig demanar als capellans que hi ha a l’antiga escola que em deixessin entrar; em va fer il·lusió reveure les antigues aules, capella i passadissos. Ara hi ha una congregació amb nois disminuïts.

M’agrada retornar-hi de tant en tant, veure els arbres fruiters, parlar amb la gent, dinar al castell del Remei o comprar-hi un bon vi. Però, sobretot, m’agrada veure la plana, aquella extensa terra que no s’acaba mai i a mi em semblava eterna.

Ara sé que al món hi ha límits, però els records poden ser infinits.

Advertisements

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Castellserà als anys quaranta

  1. Goretti ha dit:

    La foto ets tu mateixa,situada els anys on reflecteixes la teva vivència.Això queda permanent per poder gaudir sempre dúna tieta
    fantàstica.

  2. Dolors ha dit:

    L’altre dia varem passejar pel Castell del Remei,aprofitant comprarem un vinet per acompanyar el bon dinar que ens esperaba a Castellserà.El lloc es per a mi desprès de molts anys especial.Quan puc mi escapo.

  3. Isidre ha dit:

    Benvolguda.
    Vull dir-te que quan llegeixo les teves vivències em sento tan atrapat que em fa bassarda respirar per por que s’acabi el teu relat.
    Tanmateix, després de llegir-te s’em desperten el meus propis records.
    Altrament, els meus són ben diferents. Durant molt de temps , quan vaig baixar a la gran ciutat, vaig sentir enyor de no tenir les muntanyes arran de nas.
    Semblava impossible que les mirades no topessin amb muntanyes.Anys més tard he sentit compassió per païssos que tenen com a gegants,muntanyes d’altitud màxima de dos-cents metres.
    Ara,emperò, ja veig muntanyes on no n’hi ha.
    Gràcies pels teus escrits.

  4. anna ha dit:

    No se qui pots ser, però jo soc filla de Castellserà però fa mols anys que visc a Barcelona, i recordo molt tot el que tu expliques ja que també son vivencies meves i les recordo amb molt de carinyo el meu estimat poble que per a mi es tot.
    Tinc la sort encara de poder-ne gaudir alestiu i n’estic mol orgullosa. esperò poder-hi anar mols cops ja que si viu molt tranquil hi la gent es mol amable i mol animada.
    iun sesent molt bén acollit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s