Ürgüp és un poble de 13.000 habitants; ens allotgem a l’hotel Asia Minor, una antiga casa greco-otomana excava a la roca. A l’horitzó, el volcà Erciyes Dagi (Argeus), responsable principal, juntament amb el Hassan Dagi, de la singularitat de la geologia de Capadòcia.

La vall de Göreme és un triangle màgic format pels pobles d’Ürgüp, Göreme i Avanos. Estava habitat per troglodites de fa segles, però va ser sobretot a partir del IV, quan Constantí fixà a Constantinoble la capital de l’imperi i quan va començar a estendre’s el monaquisme, que van proliferar les ermites i monestirs. Els cons gegants, alguns de més de trenta metres, eren com gegantines caputxes que semblaven fetes a mida per acollir a la seva base àmplies coves dedicades al culte. Durant tota l’època bizantina es van construir més de 400 esglésies i fortaleses inexpugnables a les roques més altes contra els atacs enemics, com la d’Uchisar, o es van excavar laberíntiques ciutats molts metres sota terra. El resultat és una barreja de paisatge desbordant amb habitacles humans.

A Göreme es poden visitar les capelles que formen el que anomenen “museu a l’aire lliure”. Avanos és el poble dels artesans. A Çavusin veiem cases troglodites abandonades. A les Vinyes de Paixà hi ha vinyes (sistema de rec per l’aigua que queda a les plaques calcàries de sota). Un altre dia baixem cap al sud. Aturada a Cemil, i continuem fins al monestir de Kesliç. L’home que se’n cuida està fent te sota un gran albercoquer d’on pengen uns fils que li fan d’antena de la ràdio. Té un albercocs escampats, assecant-se. Ens convida a seure amb ell i ens explica que hi treballa des de fa cinc anys. Cultiva un hort que ja tenia el seu pare. Ens mostra un llibre escrit en grec sobre el monestir i ens ofereix postals dels frescos. Sap viure, aquest home, en aquest racó de pau i d’albercocs…

Arribem a la vall de Songali, estreta, amb un rierol al mig i vegetació, bàsicament, pollancres i albercoquers. El poble és un lloc míser i pobre. Un home jeu sota un arbre. Una dona, en un racó, mira l’infinit. Uns nens juguen a no sé què. Entre les velles cases hi queda un forn col·lectiu. Les dones fa un temps es van agrupar en una cooperativa i a l’hivern fan nines de drap que intenten vendre als pocs turistes que s’hi acosten. Ens apropem a una placeta. Totes corren cap a unes parades, la majoria tapades amb draps o plàstics. Llavors ens criden des d’allà per vendre’ns la mercaderia. Nosaltres passem de pressa, sense gosar mirar-les, furtives. Soles de nou, les dones tornen a tapar les parades i s’ajeuen sota un albercoquer. A veure si la propera vegada hi ha més sort i arriba algun turista comprador. De tornada, ens aturem en un petit llogarret per comprar xapates; entrem al forn: dones amb mocador del cap, suades i amb cara congestionada, enfornen fileres de xapates. Ens diuen que trigaran a tenir-los un quart d’hora. No ens veiem en cor d’esperar. Les deixem allà, amb aquella calor asfixiant.

Parades a Taskinpaça i a Mustafapaça. L’endemà visitem la ciutat subterrània de Kaymakli i després la Vall d’Ihlara, Al vespre, a Ürgüp, el nostre guia ens porta a casa la sogra, a conèixer la promesa. L’endemà volem en globus, un final adequat per veure la sortida del sol.

Urchiçar