El Machu Pichu

Agafem el tren a l’estació de Cuzco. Com que la pujada és molt forta i la via no podria tenir tant pendent, puja en forma de zigues-zagues. Va uns quilòmetres endavant, s’atura i de cop, el que era el cap és la cua i a l’inrevés. Així anem fent fins a l’estació d’Ollaytamtambo. Multitud de venedors ofereixen begudes, fruites i productes fets amb llana. Passem per una ampla vall solcada pel riu. Centenars de mates de ginesta groguegen el paisatge. Es pot veure el cim Verònica,nevat. Al km 88 el tren s’atura i baixen excursionistes. Aquí comença el camí de l’inca pels que volen arribar al Machu Pichu a peu. Seran quatre dies durant els quals hauran de recórrer uns 80 Km. Finalment, arribem a l’estació de Puente Ruinas i pugem a un bus que comença a enfilar una carretera polsosa plena de revolts, fins que arribem a l’entrada del Machu Pichu.

Machu Pichu

Per moltes fotografies que s’hagin vist, la vista inicial supera tots els audiovisuals. De pell de gallina. Lloc inaccessible. Paisatge superb d’una extensió grandiosa de ruïnes envoltades per cims nevats. Som a 2.400 metres d’altitud i el sol escalfa de valent. Comencem el recorregut per la immensa ciutat. Tot el recinte, que fa 5 Km2, té forma de puma. Calculen que hi devien viure un miler de persones, la majoria dones, pels esquelets que hi han trobat. Els inques arriben de Bolívia l’any 1100 dC. És una civilització breu: duren uns 120 anys. Són dèbils a causa de les permanents guerres civils i l’arribada dels espanyols; l’últim inca rebel va ser Tupac Amaru, assassinat el 1572. Pugem fins a dalt de tot, a la caseta de control, i anem baixant cap avall tenint en compte la gran divisió entre la part alta, destinada al culte i als sacerdots i la baixa, destinada als artesans. Està edificat en roca granítica. Anem al Temple de la lluna, que té finestres obertes i tapades. S’hi pot fer el so de l’om, que ressona. Veiem el santuari amb la pedra de ritual de transmissió d’energia. Anem al Temple del sol (tants anys després d’haver llegit el llibre de Tintin…) que té dos cercles d’aigua que el reflecteixen. Veiem la casa del sacerdot, inclòs el bany i tombes inques en la roca… És interessant el sistema de recollida de l’aigua, les cases dels artesans, la gran explanada central… Fem un descans per menjar els entrepans que hem comprat i després continuem cap al Pont de l’Inca. Té una pujada dura, per escales, fins que es divisa una altra vall, superba. Després ja és més pla. Al fons es divisa el riu i un poble, Aguas Calientes, on pernoctarem a la nit. El paisatge és una mica tropical però empolsegat: bromèlies, orquídies, flors de pasqua, falgueres… tot fa olor d’herba humida. Arribem al pont però no es pot passar més enllà. De nou al recinte, l’acústica és genial. Agafem l’últim autobús cap a Aguas Calientes.

Dormim en un hostal i l’endemà ens desperten a les 4 per tornar al Machu Pichu a veure la sortida del sol. El camí se’m fa llarg i se’m tanquen els ulls. És ben fosc. Al cap de mitja hora arribem a l’entrada. Clareja. No hi ha gent. Pugem de dret al Temple del sol i la pedra de l’energia. Els cims nevats de l’oest, Sant Miquel, reflecteixen el sol que comença a sortir però nosaltres encara no el veiem per l’alçada dels pics de l’est. Fred. Emoció intensa. Tinc el privilegi de ser aquí, gairebé a les portes del cel, voltada de pics (al nord el Huayna Picchu i el Uña Picchu i al sud el Machu Picchu). Surten els raigs de llum de l’est. Silenci. Sensació de grandiositat. Solemnitat. El pic de l’oest, el Putucusi, cada vegada reflecteix més llum, que es va estenent a les muntanyes properes. Tot va canviant de color. Del rosa passen al blanc de la neu, del gris al verd. A la fi, apareix el sol. Ha nascut un nou dia i amb ell un fet que no es repetirà més: veure-ho al Machu Pichu. Uns quants del grup pugen al cim del Huayna Pichu i un altre grupet pugem pel camí de l’inca fins a la Porta del sol, el Inti Puku. A mesura que pujo vaig veient la gran esplanada del recinte. Tot el conjunt es va fent petit mentre el cor bombeja la sang necessària que li cal al cos per continuar respirant. A mig camí trobem unes ruïnes. Parada obligada per agafar aire. Arribem a dalt de tot. Des d’allà es divisa una altra vall per on transcorre el camí de l’inca. Arbres, plantes… vegetació intensa. La gent que fa tot el recorregut ve per aquí. Passen uns portadors, carregats com burros i a velocitats siderals. Quan baixem, em quedo una bona estona sola, ajaguda damunt la gespa, en un racó. El sol crema. És l’hora dels records, dels buits i les tendreses.

Vegeu aquest vídeo de National Geographic:

https://www.youtube.com/watch?v=nK3-GEL5jCY

Advertisements

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges, Viatges per Amèrica i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s