Columnes del temple de Baalbeck

La ciutat de Baalbeck, al Líban, està situada entre dues rutes històriques: la que comunica la costa mediterrània amb l’interior de Síria i la que porta del nord de Síria al nord de Palestina. Nosaltres hi anem des de Damasc (Síria) per una carretera asfaltada que recorre els 140 km que les separen. Triguem mitja hora en arribar al primer control. En Seïf, l’home que ens acompanya, baixa amb els papers. És desembre i fa fred; els policies juguen enmig de la neu a tirar-se boles i els ha d’anar a buscar. Tenim el vistiplau fins que a pocs metres hi ha un altre control; després passem per la duana i finalment arribem a la frontera libanesa. Muntanyes pelades, pins i roures. Al pas definitiu libanès no ens estalviem de baixar en persona. Un marrec s’ofereix a colar-nos a la llarga cua. Està ple de quitxalla fent aquesta feina. La burocràcia és terrible.

Passem per la ciutat de Barilias, a 70 Km de Beirut, entrem a la vall de la Bekaa i arribem a la ciutat de Baalbeck, envoltada de turons nevats i molta gent al carrer. Les ruïnes són immenses. A l’esquerra de l’entrada hi ha el temple dedicat a Venus i a la dreta els de Júpiter i Baco. Es puja per una gran escalinata, al final de la qual es troben tres portes d’entrada i s’arriba a una gran plaça amb dues fonts i un altar per als sacrificis. Més endavant s’hi construí un temple cristià però gairebé no en queda res, un terratrèmol al s. XVIII ho va esbotzar quasi tot. Destaquen unes grans columnes de granit, només en tres peces, portades d’Egipte. També hi ha grans blocs de pedra, sencers, on després hi tallaven els graons de les escales. Més avall hi ha el temple de Bacus, més petit, i que trobaren posteriorment a partir d’indicis. Tot el conjunt és impressionant. Les úniques visitants som nosaltres. Neu als boscos propers, neu al terra, cel clar amb núvols ben definits i els rosers amb roses acabades d’assecar pel fred i alhora amb poncelles roges naixent. Els contrastos de la vida.

De tornada, en Seïf aprofita per fer uns quants encàrrecs de la seva dona: gots, pa i medecines. Per als sirians, anar al Líban és com per als catalans anar a Andorra. Un gran rètol a peu de carretera té un soldat dibuixat, amb molt mala cara i escrit en lletres, a sota, Israel must be destroyed. Se’ns fa fosc per moments. Són quarts de cinc de la tarda. Comencen a caure gotes i es formen grans nuvolots grisos. El pas pels innombrables controls fronterers aquest cop és més curt. Diu en Seïf que quan li han preguntat quina professió teníem ha dit: mestresses de casa, perquè li ha semblat més fàcil de justificar (!).

A prop de Damasc, algun clar entre els núvols permet imaginar-se la posta de sol. La lluna, mentrestant, està creixent amb les banyes cap amunt.