Els orígens de la ciutat es remunten al 7.000 aC. A partir d’aquí, comença una llarga història: l’any 41 aC Marc Aureli l’intentà conquerir, sense èxit. L’emperador Adrià la declarà ciutat lliure. Les bones relacions amb els romans continuaren ja que Odenat salvà l’emperador Valerià dels perses, però morí assassinat i la seva esposa Zenòbia, amb una personalitat excepcional, amb ànsies independentistes i imperialistes conquerí Antioquia i Alexandria. Dona intel·ligent, jugà les cartes entre els perses i els romans, segons li convenia. Va tenir un fill amb Odenat, fou amant de Zabdas i altres homes i dones. Pretenia deslliurar-se totalment dels romans i proclamar un imperi propi, però l’emperador Aurelià no ho admeté i emprengué la lluita contra els palmirencs. Els destruí l’any 273 i ella fou feta presonera i portada a Roma. Hi ha diferents versions sobre la seva fi: morta amb honor o casada amb un senador romà sense tant honor, però viva. Un terratrèmol l’any 1089 acabà de deixar la ciutat feta pols.

Palmira

En un matí de molt sol visitem primer la vall de les tombes però la boira ho ha envaït tot. Les construccions funeràries més habituals són les torres i les mastabes. Cal baixar per unes escales fins al soterrani on una àmplia sala guarda l’obra d’art funerària de la tomba dels tres germans, amb frescos a les parets i un sostre treballat, encara amb força bon estat. Anem al temple de Bel, situat en una gran esplanada i vorejat de columnes corínties, amb el santuari al mig, on es duien a terme els sacrificis. Inicialment tenia els capitells revestits d’or. Les columnes són totes d’una sola peça, de granit egipci. A l’altra banda del temple trobem l’arc de triomf, amb columnes a banda i banda i plataformes on posaven els bustos dels ciutadans nobles. A Palmira hi hagué un moment que hi havia 120.000 habitants. Ara, a la ciutat de Tadmor (adjunta a les ruïnes) n’hi viuen 40.000. No podem admirar gaire la vida de la ciutat actual perquè és divendres, festa, i tot està tancat. Després de l’arc de triomf trobem el temple de Nebó, déu de l’escriptura i la saviesa. Hi ha també el teatre, amb unes grades de pedra molt deteriorades, però sencer; els banys, grans, amb forats per desaiguar l’aigua bruta; l’agora; el tetrapiló, quatre grups de quatre pilars on conflueixen dues vies: el decumanus i el cardus maximus. Des de l’antiga ciutat podem veure un petit turó que la domina, amb un castell àrab: Ibn Maan.

A l’actual Tadmor, plana, fangosa, amb les cases sense acabar mai (perquè així no es donen d’alta i no paguen impostos), tens la sensació d’estar en un lloc fantasmal, passat per una pel·lícula cimentosa només alterada a la carretera que porta a les ruïnes de Palmira, plena de parades de dàtils de tota mena i color. A la nit, a l’hotel, aprofito que hi ha un piano de cua i faig un concert, gratis, és clar.