El llac Titicaca està situat a 3.820 metres d’altitud. Hi anem des de Puno. Llueix un bon solet damunt les teulades blanques. El llac té una superfície de 8.200 Km2 (fa 170 Km de llarg i el fons pot arribar a uns 250 metres.) La meitat pertany al Perú i l’altra a Bolívia. El nom ve de titi, que vol dir el déu puma i caca, la chinchilla. Naveguem amb una barca dels nadius de Taquile, vella, a velocitat mínima. El guia ens dóna un bon grapat de fulles de coca per mastegar. A la riba hi ha moltes algues verdes, anomenades llentilles, que utilitzen d’abonament. Parem en una illa artificial flotant, dels Uros, reduïda i construïda damunt d’arrels de totora, una mena de palla. La primera sensació en trepitjar-la és de fals moviment. Hi han construït unes quantes cabanes; unes dones estan preparant el dinar; el combustible que fan servir també és totora. Viuen dels tubèrculs i de la pesca i per fer-se el sobresou, venen teixits. Compro uns dibuixos fets per nens; el pare em diu: el meu fill, el meu fill n’és l’autor. No parlen castellà sinó aymarí.

Llac Titicaca

Continuem viatge cap a Taquile, una illa natural. El camí és llarg. Quan hi arribem, desembarquem per la part del darrera. La pujada fins a dalt, on hi ha el poblet, és cansada però ens han dit que si el desembarcament és pel davant, és molt pitjor. Qui més qui menys mastega coca. Pel camí, el guia arrenca d’una mata una herba de fulles verdes i petites, molt olorosa. Diu que l’aspirem profundament i que ens ajudarà a respirar, i és veritat. Es diu muño i és una mena de menta que t’obre els narius. Les cases, d’adob, tenen el sostre d’uralita blava. Estem a 3.900 metres. A Taquile tenen un alcalde molt actiu. L’any 1983 va anar, amb un grup, a París, convidats pel govern francès. És difícil imaginar aquells homes i dones, vestits d’aquella manera, passejant pels Camps Elisis. Més endavant l’home va aconseguir que el seu govern fes un centre de salut i una escola; els han promès plaques solars. Pels carrerons, veus els homes amb quatre agulles de fer mitja penjades del coll, teixint tranquil·lament. Només els homes. Fan mitjons, guants, bufandes, bosses i jerseis. S’han organitzat en cooperativa i a la placeta del poble han obert dues botigues on cadascú porta els objectes fabricats i es venen al preu acordat per tots; després es reparteixen els guanys. Els 1.700 habitants parlen quechua. Els homes van vestits amb pantalons negres, una faixa ampla, una camisa i una armilla curta. Duen un barret al cap. Les dones porten faldilla pompom (les casades, més discretes; les solteres de més coloraines i amb boles). Hi ha algunes cases que serveixen menjars. Funcionen amb alguns generadors. Els taquilenys accepten gent a dormir, amb el sistema de “B&B”. Ara estan construint un alberg.

Després de dinar marxem. No és bo sortir tard perquè la temperatura pot baixar molt quan el sol s’amaga i creixen ones més altes que les de qualsevol mar. Baixem ràpidament els 530 graons fins arribar a l’embarcador del davant. M’hauria agradat quedar-me més a l’illa, parlar amb la gent, passejar-hi, dormir-hi… Les ones comencen a empènyer la barca. Hi ha moltes més illes, com la d’Amantaní, però no arribem a tot. Fa sol però el vent és fred. L’indi Francisco, l’alcalde, aprofita el viatge per venir amb nosaltres i ens ensenya orgullós els àlbums de fotografies durant el trajecte. Quatre flamencs roses ens fan una exhibició de dansa contemporània. Quan entrem a la badia, després de les penínsules, les onades són més païdores. Hi ha alguns ànecs, algun de coll llarg. Cap a quarts de sis de la tarda arribem de nou a Puno. Una garsa volta per les branques de totora que creixen als voltants del llac. El sol s’acaba de pondre.