Som a Huaraz (Perú). En poques hores hem passat del nivell del mar a 3.091 m i em sento fatal. Sort d’uns gots d’infusió de coca… El dia següent marxem cap a Chavin. Paisatge d’alta muntanya. Sol amic. Cims nevats dels voltants. Rius, prats i vaques. Fem una parada per veure la perspectiva de tres cims, el Huandoy, de 6.360 metres, el Huascaran, de 6.678 i el Chopicalqui, de 6.056. La gent viu del camp, del bestiar i de mines d’antracita (que contaminen molt). El riu erosiona de manera habitual el terreny i canvia el curs. Han volgut edificar cases o ponts, que després han anat a l’aigua. Per què entestar-nos en canviar la natura? Ens aturem per veure de prop un grup d’alpaques. Les vaques no donen gaire llet perquè els prats on pasten són molt secs. Ens estem movent entre els 3.500 i els 4.000 metres.
Glacera Pastoruri
Passem pel llac de Querococha; es veuen els nevats del fons i l’erosió de la pluja. A 4.200 metres hi ha el tunel de Cahuish; un cop passat, ja som a l’altre costat de la serralada Blanca, el callejón de Concuchas. Les muntanyes dels voltants estan aprofitades al màxim, conreades fins gairebé el cim. Catifa de teixits vius i acolorits. Passem pel poble de Machac. Després d’unes cinc hores, arribem a Chavin de Huantar, a 3.145 metres d’altitud, on hi ha les ruïnes de la civilització Chavín, màxim exponent del poder del 850 al 350 aC. La tornada és més dificultosa, pel trànsit. El sol es pon entre núvols. De nou, el meravellós color del capvespre. Miro la puna, típica de la regió, de l’arbust “ichu”. Al fons, un llac. Més endavant, els cims del Pucaraju, de 5.322 metres i el Yanamaray, de 5.237 m.
Pastoruri, a 5.000 m
L’endemà anem al nevado Pastorury. Pel camí observem les mates de ginesta. Arribem a l’entrada del Parc nacional de Huascaran. Passem per una zona plena de “puyas”, que pot arribar a 20 m d’alçada, viu uns cent anys i floreix cada cinc. Més endavant ens tornem a aturar en una font d’aigües gasificades de ferro i sals, el Pumapacupa. Del terra brolla un doll d’aigua fangosa. Ens aturem en una esplanada. Al fons, veiem el glacial Pastorury. En la direcció oposada, el cim de Muru Raju. Un rètol indica l’alçada: 5.000 metres. Qualsevol acte significa un esforç titànic. Caminem lentament i quan arribem al gel, parem, fotografia i volta enrera. No portem equip adequat i no podem més! Un grup agosarat enfila cap amunt. El cim és a 400 metres. Vaig baixant lentament, guaitant el nevat del Muru Raju, els rierols d’aigua gelada que baixen del glacial, les muntanyes pelades, la gent amb qui em creuo pel camí… No sé per què, em ve la imatge d’un entrepà de xoriço i quan arribo a l’esplanada de baix és el que voldria menjar. Però no. Vaig a una paradeta i demano un “choclo”, que és una espiga de blat de moro amb formatge calent. Me’l menjo asseguda en una banc i una taula de fusta, que tenen al davant com si fos un bar. El disfruto assaborint, alhora, el paisatge. Mai havia arribat tan amunt.
Gloria Condal 