Sinaí. Foto: gloriacondal

La península del Sinaí, a Egipte, té 56.000 Km2. A les 22 h marxem en cotxe des de Xarm el Xeik cap a Numeiba. Passada mitjanit arribem al poble de Santa Caterina; més endavant hi ha l’entrada al recinte de la muntanya, on ens adjudiquen un guia beduí, segons ordres del govern. A Egipte n’hi ha 1.300.000. Sense dir ni un sol mot, el jove comença a caminar davant nostre. Són la una tocades. Hi ha dos camins per pujar amunt; un que van fer els monjos, més curt però més difícil i el que anem nosaltres, més llarg però més fàcil. La primera part és sorrenca, cosa que cansa molt. Passem per davant del monestir, situat a 1.570 metres, i després el camí es va fent pedregós. Hi ha quart creixent. Puja molta gent. Sovint trobem, en un revolt de la pujada, una caseta on fan te, cafè i venen aigües, ganyips i derivats. Es beduí ens explica que fa el camí unes quantes vegades a la setmana. S’estima el desert, viure sota els estels, de nit, i mirar-los, fer un foc, menjar i beure te, pujar a camell i cavalcar… Milers d’estels damunt nostre. Si mirem enrera, un sender de cuques de llum va pujant lentament pels revolts. Arriba un punt que el camí es fa més estret, amb més pendent, i una mena de graons (uns 700, diuen que hi ha). Cap a quarts de cinc arribem a l’última estació; entrem dins d’una jaima amb jarapes i taules llargues i fem un te ben calent que ens reconforta. A fora fa un fred que pela. Encara queda estona perquè surti el sol. Passades les cinc del matí sortim. Centenars de persones venen aigües, pedres, lloguen mantes i matalassos. Costa trobar un lloc tranquil des d’on poder veure la sortida del sol. Va fent-se clar. Les muntanyes de granit del voltants, impressionants, van canviant de colors i nosaltres som l’eix. Només ens guanya, al fons, la muntanya de Santa Caterina, que és més alta (2.600 metres). Nosaltres som a 2.285.

Cims del Sinaí. Foto: gloriacondal

A la fi, el sol surt de sota els núvols i puja de pressa. Falten vint minuts per les sis del matí. Manca silenci i intimitat, i cal interioritzar i tancar-se per viure l’instant. Minuts després, la gent comença a baixar i llavors nosaltres pugem fins a la capella de la Santíssima Trinitat, uns metres més amunt. Encara hi ha molta gent, alguns dormint en sacs o embolicats en mantes i els venedors van de bòlit per fer les últimes vendes del dia. Contemplem tranquil·lament el paisatge en un angle de 360 graus. Soledat. Majestuositat. Matisos de llums. Formes i ombres.

Monestir de Santa Caterina. Sinaí. Foto: gloriacondal

Relleus. Passades les sis comencem el descens, lentament, en fila índia, perquè en aquest tros del camí estret la munió de gent no permet anar més de pressa. Arribem a baix de tot cap a quarts de nou i visitem el monestir de Santa Caterina. Quan retornem a l’hotel són les 12.45 del migdia. Anem a la platja i després ens enfonsem al llit i ens despertem cap a les sis de la tarda, anem a sopar a les set i tornem a l’habitació a dormir. L’endemà ens llevem fresques com una rosa.