La gent del desert: Sahara

Rabuni

Rabuni és el quarter general del Polisario; a mi em recorda el “Fort Rusty” de l’oest americà. Els campaments de refugiats són en territori d’Algèria i tenen els noms dels antics pobles que van haver d’abandonar. Només una petita part és alliberada, Tifariti,. La primera destinació és Dajla, on donem suport a una escola de disminuïts; ens hi dirigim sota les estrelles i premuts al jeep com sardines de llauna. Em miro el xofer, amb el turbant negre al voltant del cap, que li tapa la cara i li deixa veure només uns ulls grans i foscos. La pista s’acaba aviat i comencen els bots. És fosc i li pregunto com s’orienta. Allarga un braç i senyalant el cel, em diu: “Em guio per les estrelles”. A partir d’aquí, sé que he viatjat al passat.

Arribem a Dajla a les 4 de la matinada, deixem el material a l’escola i ens quedem a dormir a casa d’una de les noies que han vingut amb nosaltres, que ens l’han ofert. L’hospitalitat, la dignitat de la pobresa i el respecte per als visitants són els punts forts de la gent del desert. Arribem a una casa d’adob amb forma de rectangle. Al terra, una estora que ho cobreix tot; en un pany de paret, un moble amb roba i estris i a sobre, mantes grans i acolorides, plegades circulars. A sota, un fogonet i alguns estris de cuina. En una altra banda, una palangana. Passem a Dajla uns dies, treballant a l’escola.

Locutori telefònic. Campamens de refugiats del Sahara

La següent destinació és Smara. El xofer ens ofereix la possibilitat de dormir a casa seva; així ell estarà unes hores amb la família i nosaltres coneixerem la dona i el fill, una casa d’adob ben ordenada, amb mantes i un televisor en blanc i negre, un petit bany a fora (un forat i un cubell gran ple d’aigua). L’endemà, després de les tasques solidàries, ens proposen anar a una duna, a menjar pinxitos de camell. El sol ja ha caigut força i des de la cresta, miro l’infinit. La lluna va sortint, per l’altre cantó.

Nena. Campaments de refugiats del Sahara

El tercer campament que visitem és El Aaiun i ens costa una mica trobar la casa de la noia on anem perquè no hi ha carrers ni numeració. Les unitats territorials són la wilaya, la daira i el barri. A partir d’aquí, a córrer i preguntar. Senyalitzar o posar noms? Per a què? Aquesta noia, soltera, té una haima gran i maca.

Les salutacions són molt especials. Ens pregunten com estem i contestem que bé. Passen uns segons i hi tornen. I tornem a contestar que bé. “Així, la família està bé, vostès estan bé?” Se’ns escapa el somriure i repetim que sí. Callen una estona, beuen un altre glop de te. “El pare, la mare, els seus fills… doncs, estan bé?”. Com allò de dir-nos: “Sou de Catalunya? Coneixeu el Toni?” Llavors els diem que Catalunya és molt gran i no ens coneixem tots. Entristeixen el rostre i tornen a repetir: “Però així, no coneixeu el Toni?”.

A Auserd no trobem la casa on anem. En aquesta zona hi ha molt moviment de dunes, que avancen i colguen cases i haimas. Llavors han de fer la casa en un altre lloc. Preguntem i acabem trobant-los. La família té molta relació amb un del grup. En l’altra casa li van regalar una “habitació” i li van donar una clau: “això és casa teva; vine sempre que vulguis”. I així ho ha/hem fet. Casa nova, però la clau continua obrint portes.

Hem dut diners, roba, materials a tot arreu, hem parlat amb molta gent. Pocs dirigents i molts de la base. És difícil aguantar dret en aquestes condicions. Però això no és una anàlisi política. Només són uns apunts d’una estada que ens va provocar uns problemes intestinals grans per culpa dels camells, que no passen cap control sanitari i tenien un virus.

Els sahrauís esperen amb paciència infinita que el món els recordi.

Advertisements

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Solidaritat, Viatges, Viatges per Àfrica i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La gent del desert: Sahara

  1. Josep ha dit:

    Una entrada molt interessant. Ha de ser una experiència molt maca el fet de viure amb el poble saharauí. El relat està força bé. Saps narrar molt bé. Salut i fins una altra.

    Josep

    Si et vols passar pel meu blogspot:

    http://www.baobabs-josep.blogspot.com

  2. Retroenllaç: Gènesi. Sebastiao Salgado | Gloria Condal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s