És desembre i a Zimbabwe estem entre 20 i 25º. Al bar del càmping, un grup de xicots negres està cantant.

Botswana. Foto: gloriacondal

M’adormo amb el goteig de la pluja sobre la tenda i la remor de fons, profunda, sorda, aclaparadora, de les Victòria, a un parell de quilòmetres. L’endemà me n’hi vaig sola, caminant. Dues noies negres van davant meu, agafades. Porten un paraigua molt gran, de colors vius; després, esperen davant la via del ferrocarril, sota la pluja, que passi el tren.

Les Victòria tenen una longitud de 1.708 metres i cau una mitjana de 550.000 metres cúbics d’aigua cada minut. La llegenda explica que el riu Zambezi era una de les entrades a Ofir, la terra de l’or i el marfil, les mines del rei Salomó. El ferrocarril hi arribà el 1904 i el pont que creua el riu i uneix Zimbabwe i Zàmbia es construí el 1905. Començo la visita pel Salt del dimoni i després trobo el Main Falls, la caiguda d’aigua més ampla perquè fa 800 metres i es pot observar des de diferents punts. A la seva dreta hi ha l’illa de Livingstone. Una fissura entre els illots fa que un raig d’aigua estret caigui avall; és la Cua de cavall i al seu costat hi ha el que anomenen Arc de sant Martí.

La pluja és torrencial. Ningú a la vista. Vaig al vestíbul. El marketing no és el seu fort: demano si tenen plànols, llibres, postals per vendre… Res. De nou al càmping, música reggae de fons. Ni un blanc. Xicots que seuen al voltant de les taules xerrant, fumant… em miren. Sec i em trec el cangur. Em diuen, rient, si m’agrada la pluja. Faig un gest de resignació. Em trec les sabates i en surt un munt d’aigua de cadascuna. Em trec els mitjons i els escorro. Espero. Els xicots em diuen que estan contents que plogui. Feia molt temps que no ho feia, els camps estaven secs i el blat de moro no creixia. Diuen que hauria de ploure més. Entre glop i glop de cervesa, recordo unes paraules de Mendiluce: “… he anat a països on el diferent era jo”. Ara sona la Barbra Streisand, més propera. La internacionalització de la música. El poder de trencar barreres… Un xicot m’observa mentre escric i em pregunta si estic escrivint sobre la pluja. Li dic que sí. Somriu. Sona més música americana. Passa molta estona i, finalment, torno a les cascades. Està parant de ploure i gairebé no hi ha ningú. Repeteixo el que havia fet abans, tranquil·lament. Ho mastego. M’ho empasso. El terra és xop. Se senten ocells. Totes les Victòria per a mi! Arribo al Danger point, a l’est. Una mica perillós, ho és. El riu es desvia cap una gorja avall, a l’anomenat Boiling point. Un pont enorme el travessa. Torno enrera, a poc a poc. Repasso. Fixo. Arxivo. Ordeno. Fotografio. El cel està tranquil. M’assec. Recordo Iguazú. Diferent. Passejo fins al primer punt del matí, el Salt del diable. Pel camí em trobo uns quants micos. Després, una mena d’antílops. Me’ls miro. Em miren. No s’espanten. Els tinc a quatre metres. Mengen herba. Després, a la porta, pregunto quins animals són. “Bushbuck”, em diuen, femelles, perquè són marrons i el mascle és gris i duu banyes. Marxo. Sensació de pau.

L’endemà vaig a l’històric hotel Victòria. Havia llegit que des de la part del darrera té una bona vista a les cascades. Travesso el vestíbul com si fos la turista més important que hi tenen allotjada, amb seguretat i fermesa. Vambes plenes de fang. Motxilla a l’espatlla. Passo la sala, el bar i arribo a un jardí. Continuo endavant. Ni un pas vacil·lant. El cel torna a estar tapat. Sento la remor de l’aigua caient, a distància. Camino per un bosquet i … veig les Victòria. L’hotel està situat estratègicament entre la segona i la tercera gorja. Per una estona envejo els seus estadants. Ja no em queda cap perspectiva des d’on veure i sentir les cascades. Pujo amunt i sec a la sala. Se m’acosta un cambrer i em diu què vull. Doncs una cervesa (que costa el doble del que val al pub, però m’és igual). Trec un llibre, trec la llibreta i faig durar la “Zambezi” una hora i mitja. Amortitzada.