Temple de Deir. Petra

Ens allotgem en un hotelet a Wadi Musa, el poblet que viu a l’ombra de Petra. El carrer és ple de vida, com sempre en el món àrab: botigues, taxis, molts hotelets, alguns cafès, una botiga on anuncien serveis de fax i d’Internet, alguna escopinada que cau d’algun lloc… Sopem amb l’Ahmed, a prop d’un grup de turistes israelians que ell mira de reüll, amb protecció policial. Abans els beduïns vivien a Petra dins les coves i temples; quan el govern ho convertí en patrimoni històric, construí un poble a un parell de Km d’allà on els allotjà; tota la feina que es deriva de Petra és seva: cavalls, camells, bars, venda de productes… Petra és una ciutat perduda des del segle VII en què quedà deshabitada fins que el 1810 fou retrobada per Burckhardt, ciutat de pas que els nabateus, nòmades procedents d’Aràbia, havien construït en la ruta de les caravanes. Va arribar a tenir uns 20.000 habitants. L’emperador Pompeu intentà vèncer-los però no va poder i pactaren un acord semblant a Palmira.

Els colors de Petra

Entrem per una gorja de parets altes i recorrem 1 Km. Encara es conserva el canal, tallat sobre la roca per on passava l’aigua des de l’entrada i recorria totes les parets de la ciutat. A la dreta, l’altra canalització que van fer els romans, amb teules. Trobem, de tant en tant, inscripcions o relleus, com el d’uns camells i un home que els arrossega. Pel gest, diuen, és estranger, perquè els àrabs no posen mai els braços en forma de gerra (si no és dona o marica, aclareix Ahmed). Al terra hi queden restes en bon estat de la calçada romana, amb les marques dels carros. Petits absis o capelletes tallats a la roca, algun arbret, més inscripcions… i al final, una façana intuïda: unes columnes, un color rosat intens, una porta, unes figures.

Camines a poc a poc, per por que l’orgasme sigui massa ràpid, i tu el vols molt lent. Vas enrera, t’aguantes, et gires, mires al terra, intentes despistar, però l’emoció hi pot més: alces el cap i continues caminant. Ho veus a venir, tens la imatge vista prèviament, tems continuar. I si no et sorprèn? I si no respon a les expectatives formades? Vas caminant lentament. El cor et batega cada cop amb més força. Et falta aire. Ja no pots fer-te enrera perquè és aquí, no pots impedir-ho: la façana del temple d’Al Jazneh apareix en tot el seu esplendor: el Tresor, no pel que conté sinó pel que és. Després d’una estona, entrem a l’interior: una gran sala, sense res més. Petra, la ciutat rosa, que canvia de color segons la llum del sol, amb franges, rius, camins i estels de misteris. La ciutat de tons ocres, marrons, verds, blaus, vermellosos. La ciutat de roca tova, suau i mal·leable, que ha resistit els terratrèmols i les guerres, no perquè hagi estat dura sinó perquè ha estat flexible.

Anem al teatre i després pugem cap a les tombes reials. Més amunt, el mausoleu de Sextius Florentinus. Baixem cap al riu i anem a l’altra banda de la vall. Ningú, a part de bens i beduïns a camell. Pugem a un turó per veure els mosaics d’una església bizantina que hi ha en restauració i baixem fins a la calçada romana. Acabem al castell de Bint Firaun, conegut com temple Dushara i dinem al restaurant del recinte. Es fa tard i li diem a l’Ahmed que ens quedem una estona més; se’n va amb recança. Contemplem a pleret la façana del Tresor i tornem a endinsar-nos en la ciutat. Rucs, camells, tartanes… que ja van de tornada. Els venedors d’ampolles de sorra estan a punt de plegar. El sol està molt baix. Se’ns acosta una nena que vol vendre’ns unes pedres de coloraines. Parlem una bona estona. S’acosta una altra, i un nen i un altre i un altre. Xerrem: de l’escola, del poble… Al final ja no ens volen vendre les pedres, ens les donen.

L’endemà hi tornem i pugem amunt per unes escales. Fa sol i molt vent. El terra és de sorra rogenca. Passem per petits barrancs. Hi ha mates, ginebrons -alguns florits amb boletes vermelles- ocells no identificats, corbs.. Cap ser humà. Arribem al lloc del sacrifici. Som a 1035 metres d’altitud i veiem Petra quasi des del cel. Baixem per un barranc fins a la tomba del lleó. Hi ha una petita vall amb molt verd, aigua, bens pasturant i dues dones grans vestides de negre, fumant, amb uns gots de te al davant, xerrant i mirant l’infinit. Veiem la tomba del soldat romà. Som al Wadi Farasa, l’altra vall de Petra. La llera del riu també és seca; després, pugem en direcció al monestir. Diu que hi ha 800 graons, sense comptar els trossos que no n’hi ha però camines igualment. Ens ofereixen un ruc però diem que no, molt dignes. Hi arribem. Una esplanada i quan gires, a la dreta et trobes una façana bestial: la de el Deir, del III aC. Després anem al mirador, des d’on es veu el poble de Wadi Musa; el poblet beduí i el mont Or amb la tomba blanca d’Aaron, que destaca sobre el fons negre de les muntanyes properes; més enllà se situa Aqaba i al davant la vall de Sabra amb Israel al fons. Als nostres peus, un profund precipici. A la baixada, dinem al mateix lloc d’ahir i quan acabem trobem la quitxalla i ens saluden com si ens coneguéssim de tota la vida. Darreres mirades, el gust a poc. De nit, a l’hotel, els israelians i la música. Sona una flauta i un timbal, comencen a cantar i s’inicia la dansa. El ballador es mou al compàs de la música, tot el cos seguint, malucs, braços, cara. El llenguatge dels gestos. Fa sortir a la gent a ballar. També ens toca a nosaltres i acabem en una rotllana de germanor catalana-àrabo-israeliana. El miratge de la música.

Un parell de fotos més d’altres llocs que vam visitar:

Jerash

Wadi Rum