(actualitzat agost 2019)

Riu Negre (Amazones)
Era l’any 1989. Sis dones catalanes vam viatjar al Brasil, fins a Manaus, a l’Amazones. Allà vam embarcar a la “Iguana” per navegar 10 dies pel riu Negre fins a Barcelos.
El Miguel, l’amo de la barca, que feia poc havia fet servir Cousteau per explorar la zona, ens explicava que l’any 1912 hi va haver un gran incendi. Després, l’any 1926, n’hi va haver un altre. El Harrison -un xicot que era allà fent recerca- volia investigar com s’havien produït, però la poca gent gran que trobava no ho recordava, o no en volia parlar. Han passat 30 anys. Ara l’Amazònia crema per tots els costats.
Vivíem a la barca, on dormíem i menjàvem, i baixàvem al riu en petites canoes per pescar, anar a alguna cabana o per explorar la selva. Vam aprendre molt. Del Miguel, de la gent de l’Amazones, gent sàvia que mai havien anat a la Universitat. La màgia de les nits al riu era sentir-nos part de la natura, com si les lianes i les branques dels arbres de la selva s’haguessin perllongat a través dels nostres cabells i les puntes dels dits. Nits de pau, de silencis trencats de tant en tant pels crits dels animals, de gestos continguts per por de bellugar-nos massa i fer tombar la canoa. Nits màgiques amb llunes torçades plenes de bellesa i amb desig que el temps s’aturés.
Per anar a pescar i poder ficar-se pertot arreu, calia fer-ho en petites canoes molt planes, que són les que fan servir habitualment els habitants del riu per desplaçar-se d’un lloc a un altre en èpoques d’inundació. A cada canoa hi anàvem 3 persones. El cel, aquelles nits, era clar. La lluna ens il·luminava, però quan ens endinsàvem cap a terres inundades, l’espessor dels arbres deixava filtrar tan sols alguns dels seus raigs. La nit, aleshores, era més nit. Els sons dels ocells i dels cocodrils trencaven l’immens silenci del moment. La canoa es movia amb precisió entre arbres i lianes. L’home guaita tots els racons amb el seu llum casolà, per veure si hi havia algun peix. De sobte, s’atura i enfoca. Ha vist un peix. Amb moviments suaus i silenciosos, agafa la forca; d’un cop certer l’enforquilla, el colpeja i el deixa estabornit. Ja tenim sopar.
Vèiem els arbres del foc anomenats així perquè fa molts anys, quan els indis cremaven un tros de selva per plantar-hi, els primers que rebrotaven eren aquests. Tenen un fruit roig ovalat que quan esclata se n’extreu una flor blanca semblant al cotó. Les dimensions d’arbres i animals són molt més grans de les que nosaltres coneixem. Una fulla d’un bananer pot aixoplugar quatre persones. Vam aprendre a fer açaí (uns gotims que recorden els de raïm, però més grans) que un xicot de la tripulació agafava de dalt de l’arbre i amb aigua calenta en feien un suc molt refrescant.
De vegades ens aturàvem en algun “sitio” (casa i terres d’algú) i des de la canoa preguntàvem si podíem baixar. Un dia vam trobar una dona sola, treballant. Els homes eren fora. Era asseguda a l’escala i com sempre, per la porta o la finestra, treien el nas menuts i noies joves. Tenien galls, gallines, mandioca.. i ens donà una palangana vella plena de fruites. Com a d’altres sitios, la mateixa pregunta: Quan tornareu?
Retroenllaç: Gènesi. Sebastiao Salgado | Gloria Condal