La padrina de Sedó

La meva mare, quan es va casar, va anar a viure a Castellserà; la seva germana, més jove, encara era soltera i venia sovint a casa a ajudar-la, perquè va tenir set fills, l’un darrera l’altre.

Antic cafè de Sedó

Més endavant, ella es va casar, com la majoria de les dones d’aquell temps i va començar una nova vida a Sedó, a prop de Cervera, on hi havia un cafè que era propietat de la seva família. Quan jo hi anava m’agradava veure-la treballar allà, preparant vermuts i servint la clientela. A mi no em donaven vermut, és clar, però sí un refresc acompanyat d’unes olives, unes “almejas” o patates fregides.

Sedó. Dipòsti. Foto: gloriacondal

La gent vivia del camp i del bestiar; ara continua igual, però hi ha coses que s’han perdut. El cafè ha tancat i de botigues només n’hi ha una; la majoria de la gent compra fora, però cal mantenir ni que sigui una sola botiga perquè la gent gran pugui anar a comprar. No hi ha servei de neteja del poble, però un cop l’any –en ple mes d’agost- els homes s’apleguen per escombrar tots els carrers i placetes; després, al vespre, ben dinats i feta la necessària migdiada, fan una sessió de cinema a la fresca on el més important no és tant la pel·lícula que fan sinó estar junts; després fan una sardinada on tenen dret a ració no només els que han escombrat, sinó la resta de veïns.

Sedó. Església. Foto: gloriacondal

No és fàcil mantenir un petit poble. La vida social gairebé ha desaparegut; ara la gent es tanca a casa, veu televisió o es connecta a Internet. Els únics punts on es troben és l’església (cada cop amb menys clientela) i la petita botiga. L’esperit d’uns quants veïns és tenir espais de trobada i punts de confluència. Per exemple, un dia d’estiu hi ha havaneres a les piscines, un moment dolç de la vesprada per escoltar vells sons dels avis que van marxar a Cuba a la recerca d’una vida millor. Ara ja no cal; la nostra qualitat de vida ha millorat, és veritat, però amb un punt d’enyorança d’aquelles petites coses, com els vermuts de la meva tia, que a més és padrina meva, i que encara té el cap clar i les mateixes ganes de viure de fa gairebé cent anys.

NOTA: la padrina va morir el 30 de novembre de 2011, amb 98 anys, a causa d’una caiguda a les escales de casa seva.

Anuncis

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La padrina de Sedó

  1. caterina ha dit:

    El meu padró (o avi) ja passa dels 90 anys. De vegades li veig a la mirada certa nostàlgia. Va viure la guerra civil, com tots els de la seva generació, va venir de l’argentina quan era molt petit i sense pare, i altres coses agradables i no tant. Sé que molts voldriem arribar com ells, sans i grans. És digne d’enveja. I més veient coses com ara la del futbolista del Sevilla mort tan jove. Però malgrat tot, no deu ser fàcil ser gran i mirar enrera. La majoria es miren la gent gran pensant que és una etapa més de la vida (i ho és), que és el que hi ha i que mentres estiguin be… Jo no sé si algú a part de jo s’hi ha fixat perquè el meu padrí se’l veu també amb moltes ganes de viure, amb esperit jove. Però, de vegades, quan el veig amb aquella mirada em fa peneta. No sé, potser darrerament estic més sensible 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s