La Constitució proclama la llibertat religiosa. Un 74% de la població són musulmans sunnites i pel que fa a religions, un 10% és cristiana, molt més que en països veïns. Nadal i Pasqua, per exemple, són festes a tot el país.

A la capital de Síria, a Damasc, des del turó de Salihija es veuen els campanars de les esglésies que conviuen amb els minarets de les mesquites. A la mesquita dels Omeies hi ha la tomba de Joan Baptista (de fet, només el cap) i el minaret on diuen que apareixerà Jesús el dia del judici final; inicialment hi havia el temple de Júpiter i després l’església cristiana de sant Pau. L’harmonia entre les diferents creences (un 15% població cristiana) ha fet que, sovint, tots preguessin junts a dins. Segons la tradició, Pau es va convertir al cristianisme quan arribava a Damasc des d’Antiòquia. Passem per un barri de majoria cristiana, davant d’una de les set portes antigues, la de Bab Touma, per on diuen que Pau escapà. A 50 Km, a les muntanyes de Qalamun, hi ha Maalula, que significa entrada en arameu, un dialecte semític que es remunta al s X aC que avui parlen unes 18.000 persones. El color blau domina el poble. Al convent de santa Tecla, de monges ortodoxes, hi ha enterrada aquesta santa, deixeble de Pau. El convent de sant Sergi es féu en honor de Sergi i Bacus, dos soldats romans de Russafa que es convertiren al cristianisme. A prop, a Sidnaya, un gran convent acull en un racó, un altar envoltat d’exvots on es guarda un llenç de la Verge que suposadament pintà l’evangelista Lluc.   

Russafa

Russafa, una antiga parada de caravanes del desert, ja surt als textos assiris. Al terra hi ha moltes pedres de quars que brillen amb la llum del sol; des de lluny, semblen neu. En temps bizantins era coneguda com a Sergiopolis perquè sant Sergi era d’aquí i hi portaren el seu cos. L’emperador Justinià hi construí un mur fortificat. Aquí va néixer Abderraman I, fill predilecte del califa Hisham i hi va viure fins als 19 anys, però els abbasies destronaren el pare i el noi fugí fins arribar a les terres d’on era sa mare, una esclava amazí raptada pels àrabs, molt a prop de Ceuta. De les seves costes va albirar l’altra banda, Espanya, i decidí travessar-les. Així conquerí Còrdova i en va fer la ciutat més important d’Occident.

A Crac dels cavallers  fortalesa construïda dalt d’un turó, amb vistes a la vall de Bukaya i la mar Mediterrània, ens situem a les Creuades. El 1099 s’hi refugiaren camperols, per por als francesos, que s’acostaven; intentaren enganyar-los i capturar el seu cap, sant Gilles; aprofitant la foscor de la nit, s’escaparen i quan els assaltants els atacaren, trobaren la fortalesa buida. Com a mínim, salvaren la vida. A 50 km de Hama, la ciutat de les sínies sobre el riu Orontes, tradicionalment reprimida pel règim (l’any 1982 hi va haver una gran massacre), i  Homs, la ciutat més gran del país i gran centre industrial, pel petroli. La seva gent té fama de ser curta de gambals, però quan els mongols envaïren la ciutat, es van fer el ximple i no els van tocar. O sigui, que tontos del tot, no eren. A la catedral de Santa Maria hi ha un tros del cinturó de la Verge que, segons diuen, hi va arribar quan es traslladaren les restes de sant Tomàs des de l’Índia. Sant Simeó, a la zona kurda, a prop de la frontera turca està situat en un turó privilegiat i era un temple cristià. Hi ha una església de planta grega, amb absis inclinat (diu que representa el cap inclinat de Crist a la creu). El sant vivia dalt d’una columna de 20 m sobre la qual, diuen, passà 37 anys!

Hama

Llegiu: Les croisades vues par les Arabes, d’Amin Maalouf, Viaje a la luz del Cham, de Rosa Regás, Al Rassafa (Metropolis of the Euphrates desert), Damasc, 1994 i Córdoba de los omeyas, d’Antonio Muñoz Molina.