D’aquest llibre, sorprenen unes quantes coses: el narrador és un personatge especial: la Mort. Te n’adones al cap d’una estona de llegir-lo. També la manera de narrar, amb petits capítols i una introducció centrada; després, dins del capítol, més ampliacions-explicacions. Preguntes que inciten a la reflexió com: què penses que va fer el personatge? Això? Allò? Els dibuixos que apareixen al llibre, o un llibre dins del llibre… en resum: no és un llibre gens “habitual”.
La protagonista és una nena situada a l’Alemanya de Hitler, en plena guerra. Un pare adoptiu molt especial que toca l’acordió, treballa poc i se l’estima tendrament. Una mare que treballa molt i sempre rondina, però també se l’estima. Els amics, sobretot el Rudy. El carrer. La casa de l’alcalde, al cim del turó. La dona de l’alcalde i la seva biblioteca. Un jueu. La por. La solidaritat.
El llibre és un homenatge a les paraules, al poder de les paraules. Al poder de la lectura. A la gent que llegeix i a la complicitat que es pot crear entre persones molt diferents. Tendre. Trist. Fàcil de llegir malgrat les seves 562 pàgines.
La lladre de llibres, Markus Zusak, La Campana, BCN 2007
És un llibre que tinc pendent de comprar fa temps perquè tot i ser un best-seller he sentit a parlar molt bé d’ell. Amb el vostre post encara en tinc més ganes. Potser caigui per Sant Jordi 😉