(actualitzat febrer 2020)

Hi vam arribar amb ferri, fugint de Naxos, al davant. Paros és famosa pel marbre blanc i al port hi ha la capital, Paríkia. El més interessant, la basílica de la Panagia Ekatontapiliani, una de les esglésies paleocristianes més antigues de Grècia, edificada per Constantí el Gran. A prop, un petit museu arqueològic.

Al nord-oest hi ha una de les millors platges, Kolimbithres (Κολυμπήθρες), una formació de roques de granit amb aigües turqueses, petita i molt turística. Més a l’est, Naússa, un indret turístic pleníssim. Costa est avall, Pisso Livadi, un lloc bonic; d’aquí, una carretera creua l’illa per l’interior fins a Paríkia, a la costa oest. A l’interior, pobles com Kostos o Lefkés des d’on es pot anar caminant a diferents llocs, per exemple, fins aPródomos per un camí bizantí medieval que travessava l’illa de banda a banda. Llàstima que estigui poc cuidat. Vegeu possibilitats aquí.

Ens vam instal·lar a Alikí, al sud, a casa d’una família d’Atenes. L’amo, el Iorgos, un home encantador i les filles, un amor. És una casa nova, amb una planta i al jardí hi ha presseguers, plataners, oliveres, mates d’herbes oloroses i un sortidor. Nosaltres tenim dues estances del pis; des del balcó veiem algunes cases disseminades entre oliveres i xiprers, petites muntanyes, cases amb corrals de gallines… podria ser el paisatge d’un poble de muntanya, però enllà, veiem un retall de mar.

Alikí, Paros. Foto: gloriacondal

Al poble hi ha un camí que porta a la platja de Fáraga (Φάραγγας) voltada d’algunes cales més petites, amb taverna, algunes ombres, aigües turqueses i sorra fina. Davant, els petits illots de Panteronisi. Com que casa nostra es troba just en un punt on els cotxes que hi van, es perden, ens hem acostumat a indicar-los el camí correcte. Els grecs ens ho pregunten a naltros, pobres catalanetes, que els contestem en la seva llengua. Ens ho agraeixen i marxen tan contents. Llavors ens n’anem a un cafè a fer un frapé. Sota una bona ombra, deixem que el temps passi, amb una bona lectura. Cap al tard, sopem en un restaurant vora mar, i mai més ben dit perquè ens posem en una taula en un espai amb aigua a banda i banda. Al davant, a l’illeta d’Antiparos, es comencen a encendre llums.

A la banda sud-est de l’illa hi ha la vall de les papallones, un indret verd i fresc, amb aigua, xiprers i pins, semblant a una altra vall que hi ha a l’illa de Rodes. Ideal per a dies calorosos.

Segons Joan Casas, un català enamorat de l’illa, en l’època hel·lenística hi havia uns 50.000 habitants. Ara, a l’hivern no arriben ni a la meitat. S’hi ha construït tant, que hi ha més de 4.000 casetes d’estiueig buides, en venda. Un desastre. Sort que encara hi queden racons amagats.