(Actualitzat juny 2019)
Per què tornes a un lloc després de 25 anys d’haver-hi anat? El primer cop, el 1994; el segon, el 2019. Com canvien les coses? I les persones? Els paradissos són eterns?

Molins de Xora 2019. Patmos. Foto: gloriacondal
Patmos, Grècia: illa recargolada, illa petita (34 km2 superfície), illa santa, amb un monestir-castell que ho domina tot. Fundat l’any 1088, amb una petita església plena de tresors i un annex on hi ha el sepulcre de plata del fundador, Xristodulos, amb el seu cos dins, un refectori amb frescos a les parets, campanes i campanars, el museu, amb els seus tresors, els més valuosos, els llibres, però també les pintures. De la importància en parla el fet que l’any 1461 el Papa de Roma pren Patmos de Grècia sota la seva protecció i el 1523, quan hi arriben els turcs, permeten al monestir seguir amb les seves activitats. Als seus peus, Xóra, amb carrers blancs i estrets, túnels amb sostres de palla, botiguetes, galeries, cafès… Uns km avall, la Cova de l’Apocal·lipsi: 43 graons per baixar-hi. Trobem un grup de monges que pugen -de totes les edats- precedit per tres capellans. Al nostre «καλημέρα» ens contesten un «Χριστός ανέστη” (Crist ha ressuscitat). A baix el port, Skala.

Monestir Xora. Patmos 2019. Foto: gloriacondal
Ens estem una setmana a Lampi, al nord de l’illa. De la meitat nord, el poble de Kampos és el més important, amb una platja maca. D’allà cap a l’est s’estén el cap Geranos, amb cales com Vàgia, Livano Gerano, davant l’illot d’Agios Georgios, o la de Gerano, sota la capella de Panagia Gerano, un lloc amb vistes a les illes del sud Lipsi, Leros i Kálimnos.

Kallikatsu rock. Patmos 2019. Foto: gloriacondal
D’Skala cap al sud hi ha Grikos, poble pescador amb una taverna, alguns, petits hotels i apartaments, i una platja bona. Més avall Petra (platja de pedretes flanquejada per una filera de tamarius( i al fons, la roca coneguda com Kallikatsu. amb coves on fa segles vivien monjos. A l’estreta franja de terra que hi porα, hi ha salines i una altra platja. L’ultim nucli d’aquesta badia és Diakófti. Després, el no-res. És el lloc més estret de l’illa, amb Alikés, un petit nucli amb salines a l’oest. D’allà hi ha un sender cap a la platja de Psili Ammos, de sorra, en territori de cabres.

Platja Psili Ammos. Patmos 2019. Foto: gloriacondal
Hi tornem després de tants anys per veure la gent que vam conèixer. Ho havíem intentat algun cop, i aquesta vegada, gràcies a Google i Facebook, vam trobar un correu i ens va contestar… el nét de l’home que buscàvem. Han reconvertit la taverna i habitacions en un bar i estudis. No es troben a cap dels cercadors d’allotjaments, però tenen web: Delfinis tis Lampis. La dona i l’home que recordàvem s’han fet grans; ella ara estava hospitalitada, ell rondava a estones per allà, el mateix posat, la mateixa mirada. Els matins, quan ens llevàvem, trobava a faltar l’A., com mirava el mar, l’estona que hi nedava, la cara de felicitat que tenia quan en sortia… No és el mateix. Els néts no són els avis. Hi ha menys pedres de colors i alguns plàstics. Dos aerogeneradors destaquen dalt la muntanya, però continua sent un lloc solitari. Petits plaers com anar a dormir i sentir el so de les ones. Llevar-se i entrar al mar… I cada dia, el record de la dona que havia marxat a treballar feia molts anys a Austràlia, i quan va retornar, com ens deia, aquí va ser feliç.
El paradís és el lloc on vas, la gent que trobes i la gent amb qui vas. Mai no es repeteix, però s’hi pot aproximar.
Vaig fer un creuer d’una setmana per algunes illes i vam visitar aquesta. El monestir és impressionat. No vam tenir més temps de visitar altres coses, però pintava bé. Ara, llegint el que expliqueu, m’agafa cotxina enveja…