Tinos es troba a 85 milles del Pireu i només s’hi pot arribar en ferri. Se la considera illa santa perquè l’any 1823 la monja Pelagia va tenir una visió de la Verge i es va trobar una imatge seva. L’any 1971 el govern grec va decretar que l’illa fos sagrada. Després s’edificà una gran església en honor seu. A Tinos, una tercera part de la població és catòlica i la resta és ortodoxa.

Tinos, colomars. Grecia. Foto: gloriacondal

És muntanyosa i escarpada i no hi ha grans hotels. Ens allotgem en un càmping on de vegades bufen vents forts i huracanats que xiulen i tomben arbres. Sota la figuera, les fulles es mouen d’un costat a l’altre i cauen sobre la lona de la tenda, multiplicant els sorolls. Moltes possibilitats de platges i centenars d’ermites. La platja més famosa és la d’Agias Focas, a prop de la capital, llarga i de sorra finíssima; en ser tan gran, la gent queda repartida i no tens sensació d’ofegar-te. El museu local és petit i bufó, ideal per no cansar-se i aprofitar-ho tot. Una gran església s’alça sobre la ciutat, esvelta i omnipresent. És l’equivalent a Lourdes o Fàtima. Hi ha dones que pugen el camí de genolls, arrossegant-se per terra, com una que hem vist, amb un nen petit al seu costat, aguantant-li la bossa, amb els genolls pelats i plens de sang.

Tinos Grecia

El lloc que ens va agradar més va ser Komi, un poblet que queda al centre de l’illa; hi vam anar amb autobús. La carretera que hi duu és estreta i plena de revolts que els conductors sortegen amb evident facilitat per un camí agradable, voltat de colomars, la construcció típica d’aquesta illa, alguns veritables obres d’art; tenen forma quadrada, fan uns 5 m d’altura, pintats de color blanc, amb finestres i portetes bellament ornades. L’autobús ens deixa al peu de carretera i cal pujar fins a dalt del poblet. Costa un esforç caminar més de cent metres seguits sense descansar sota cap ombra. Komi és un llogarret solitari i tranquil. Dinem en un cafè una amanida grega, truita de patates, vi de resina i un cafè sketos (sense sucre), tot xerrant amb l’amo en el seu pati, sota un immens plataner. Així s’escola la tarda fins que arriba el capvespre. A la carretera, mentre esperem el bus, passa un taxi i diu que ens porta per menys del que ens costa l’autobús. Vinga, va, doncs!

La resta dels dies els passem entre algunes platges més i els sopars en tavernes davant del mar. De lluny estant, la gent que passa per davant de l’illa, dalt dels ferris, es treuen el barret -si en porten-, i es senyen. Per la Verge. La seva festa, el 15 d’agost, és sonada. Trobar allotjament llavors és quasi impossible.