L’illa de Níssiros és inconfusible per la forma del volcà. Precisament per això, l’illa és fèrtil

Arribem amb ferri a la capital, Mandráki. Estem a principis d’octubre i cauen gotes. Ens allotgem en un petit hotel Three brothers, net i barat. Gairebé ningú. Ones furioses. Al davant, l‘illa de Yialí, una cantera vivent. Al fons, l’illa de Kos. Un camí porta a un castell, més amunt i a un monestir. La gent està emblanquinant cases i pintant portes. Fa un vent que ho arrossega tot. Ens endinsem per la part de dins i descobrim una plaça amb uns quants plataners gegants i uns tendals. Hem arribat al rovell de l’ou. Al vespre, després de sopar, prenem una soumada, una beguda molt popular aquí, feta amb ametlles amargues, refrescant i deliciosa. L’amo ens diu que la pluja és benvinguda perquè és escassa. Hi ha molta sequera i per tant, manca d’aigua.

Hi ha pocs busos i decidim llogar un moto, la millor opció, perquè en una illa que deu tenir uns 4 km quadrats, en un dia, amb transport propi, la pots fer tota, al teu aire. Pugem per l’única carretera que hi ha. Terrasses de cultiu, oliveres, alzines i  figueres. A mig camí fem una parada obligada per observar el cràter del volcà. Després, enfilem directes cap a Nikià, un poblet per trepitjar amb cura, procurant no fer-li mal, immaculat, amb poca gent, carrers estrets i portes blaves i verdes. A la placeta, unes taules d’un bar, on el metge atén els clients i va fent les receptes. Una església blanca. Per un carreró amb una volta arribem a una capella blanca i blava i un petit campanar. El blanc em cega. Panoràmica espectacular de l’illa de Tilos, de les terrasses cap avall i del cràter del volcà.

Paleokastro és un recinte històric amb 2.700 anys d’antiguitat, molt fet malbé. Les muralles amples i de forma trapezoidal em recorden les inques. Després passem pel petit monestir de Panagía Spiliani, tancat i solitari, blanc. Baixem al petit port de Pali, que més aviat és un llac amb una petita obertura. Hi ha dues tavernes i unes quantes barques amarrades. Pugem a Emborio, poblet semiabandonat, construït a la serra d’un petit cim, des d’on tenim una altra perspectiva del cràter. Una petita capella, tancada i un silenci impressionant. Després anem a veure el volcà. El fèrtil paisatge esdevé erm, lunar. Els colors vers canvien pels ocres. Baixem a la caldera a peu. El terra és calent i a mesura que baixes més, sembla que t’acostis a l’infern. El groc del sofre es barreja amb el terra fangós. A través de toveres petites, surt vapor. El magma bull sota la fina capa de lava. Un petit infern solitari.