Níssiros. Grecia. Foto: gloriacondal

Illa volcànica i, per això, fèrtil. Arribem amb el ferri a la capital, Mandhráki. Estem a principis d’octubre i cauen gotes. Ens allotgem en un petit hotel Three brothers, net i barat. Gairebé ningú. Ones furioses. Al davant, l‘illa de Yialí, una cantera vivent. Al fons, l’illa de Kos. Un camí porta a un castell, més amunt i a un monestir. La gent està emblanquinant cases i pintant portes. Fa un vent que ho arrossega tot. Ens endinsem per la part de dins i descobrim una plaça amb uns quants plataners gegants i uns tendals. Hem arribat al rovell de l’ou. Al vespre, després de sopar, prenem una soumada, una beguda molt popular aquí, feta amb ametlles amargues, refrescant i deliciosa. L’amo ens diu que la pluja és benvinguda perquè és escassa. Hi ha molta sequera i per tant, manca d’aigua.

Hi ha pocs busos i decidim llogar un moto, la millor opció, perquè en una illa que deu tenir uns quatre quilòmetres quadrats, en un dia, amb transport propi, la pots fer tota, al teu aire. Pugem per l’única carretera que hi ha. Terrasses de cultiu, oliveres, alzines i  figueres. A mig camí fem una parada obligada per observar el cràter del volcà. Després, enfilem directes cap a Nikià, un poblet per trepitjar amb cura, procurant no fer-li mal, immaculat, amb poca gent, carrers estrets i portes blaves i verdes. A la placeta, unes taules d’un bar, on el metge atén els clients i va fent les receptes. Una església blanca. Per un carreró amb una volta arribem a una capella blanca i blava i un petit campanar. El blanc em cega. Panoràmica espectacular de l’illa de Tilos, de les terrasses cap avall i del cràter del volcà. Paleokastro és un recinte històric amb 2.700 anys d’antiguitat, molt fet malbé. Les muralles amples i de forma trapezoidal em recorden les inques. Després passem pel petit monestir de Panagía Spiliani, tancat i solitari, blanc. Baixem al petit port de Pali, que més aviat és un llac amb una petita obertura. Hi ha dues tavernes i unes quantes barques amarrades. Pugem a Emborio, poblet semiabandonat, construït a la serra d’un petit cim, des d’on tenim una altra perspectiva del cràter. Una petita capella, tancada i un silenci impressionant. Després anem a veure el volcà. El fèrtil paisatge esdevé erm, lunar. Els colors vers canvien pels ocres. Baixem a la caldera a peu. El terra és calent i a mesura que baixes més, sembla que t’acostis a l’infern. El groc del sofre es barreja amb el terra fangós. A través de toveres petites, surt vapor. El magma bull sota la fina capa de lava. Un petit infern solitari.