Una història sobre el viatge del mariner Marlow per les aigües d’un gran riu africà, el Congo, a la recerca d’un agent europeu, Kurtz, traficant de marfil que havia embogit enmig de la jungla, on coneix les misèries del colonialisme i la zona més fosca del cor humà. La narració s’enquadra en els relats de viatges romàntics de l’època que s’endinsen en móns llunyans i exòtics i ha inspirat nombrosos artistes, com Francis F. Coppola, que en va fer la pel·lícula Apocalypse Now.

Kurtz, home déu o home dimoni, líder de masses eloqüent, hauria pogut ser un Hitler o un Stalin i la narració planteja molts interrogants, que no resol. Quan Marlow coneix Kurtz, aquest és a punt de morir; just llavors, crida “l’horror, l’horror” en el que es pot interpretar com el reconeixement de la seva catàstrofe.

Rellegir el llibre, com hem fet nosaltres, és viatjar a les fonts del colonialisme global. “Tot Europa havia contribuït a fer Kurtz”, diu Conrad, que parla d’homes blancs que s’enfronten a les incongruències dels seus propis mètodes. El colonialisme va provocar en Àfrica corrupció, espoli i guerres, i encara en paguem les conseqüències. Les ONG han substituït els missioners i nosaltres continuem consumint cacau i cafè i hem canviat el marfil pel coltan dels mòbils.

“No eren colonitzadors, i temo que la seva administració era tan sols una forma de repressió i res més. Eren conqueridors, i per a això només es necessita força; la força només és un accident que es fa palès davant de la debilitat dels altres. Abasseguen tot el que poden només per l’ànsia de possessió. Era un robatori a mà armada, un assassinat a gran escala, i actuaven a cegues, com és propi d’aquells qui afronten la tenebra. La conquesta de la terra, que més que res consisteix a sostreure-la a aquells qui tenen un color de pell diferent o el nas més pla que nosaltres, no és un fet gaire atractiu quan es coneix de prop”.

“El seu desig era arrabassar les riqueses de les entranyes de la terra, sense cap més propòsit darrera que el que poden tenir uns lladres que forcegen una caixa forta. … podíem haver-nos imaginat que érem els primers homes que preníem possessió d’una gerència maleïda per sotmetre-la a costa d’una profunda angoixa i un esforç excessiu”.  “(Els esclaus) morien lentament. No eren enemics, no eren criminals, en aquell moment no eren res terrenal, només negres ombres de malaltia i de fam.”

Als nadius que treballaven al vaixell que s’enfilava pel riu els donaven de pagament 3 trossos de filferro cada setmana. Menjaven carn d’hipopòtam podrida. “Eren 35 contra 5 i no ens van atacar mai”, diu el narrador.

Galàxia Gutemberg. Traducció: Montserrat Vancells