Diu Amenabar: “Mis películas tienen que ser un viaje. Àgora es una historia del pasado sobre lo que está pasando ahora, un espejo para que el público mire… y descubra que el mundo no ha cambiado tanto.”

L’any 313 s’aprovà l’edicte de Milà, que acabà amb la llibertat de culte i prohibí els sacrificis als déus. En el Concili de Nicea, entre altres qüestions, es lluitava per veure qui en sortiria vencedor: fou el patriarca Alexandre, de qui era secretari el bisbe Atanasi. Aleshores hi havia els “parabolans”, uns monjos armats que ajudaven les jerarquies cristianes a mantenir l’ordre; de fet, a sembrar la por. Fins llavors hi havia hagut l’interès pel coneixement com un fi en sí mateix i també com un camí cap a la llibertat. Els estudiosos s’enfrontaven a quelcom nou: mai en el món grecoromà cap rei havia dictat als seus súbdits el que havien de pensar. Ara ho feien els cristians.

L’any 382 l’emperador Teodosi crea el càrrec d’Inquisidor general. El 385 els monjos assassins entren a la Universitat i ataquen les noies dient que s’han de quedar a casa i han de portar vels. Hi ha matances a Antioquia i Tessalònica. Un edicte del 391 prohibí també a Egipte els sacrificis als déus. El 394 Teodosi derrota Occident a la batalla del riu Frígid, la primera guerra per causes religioses, diuen alguns.

Hipatia, filla de Teó, el responsable del Museion d’Alexandria, havia nascut el 370. Matemàtica, astrònoma i filòsofa, inventà l’astrolabi, un instrument de navegació per determinar la distància entre les estrelles i l’horitzó. Donava classes i investigava. Era guapa i llesta. Quan Teòfil es planteja destruir el Serapi, ella, el seu pare i molts altres intel·lectuals l’ocupen; els perdonen però destrueixen l’edifici i cremen els llibres. Així es perd el que havien fet portar de Pèrgam i el que s’havia salvat de la Biblioteca. El teatre és desterrat, la música condemnada, les curses de carros prohibides. Teó mor i Hipatia es queda sola. Ella, que havia tingut alumnes de races i religions diferents, es troba amb la irracionalitat fonamentalista d’aquells cristians. Teòfil mor i es desencadena una lluita interna entre els seus successors, Ciril i Timoteu. En surt vencedor el primer, el 412, que durant el seu mandat assassina 250.000 jueus. Hitler, doncs, va tenir un precursor a Alexandria segles abans. A principis del 415, Hipatia és acusada d’heretge i bruixa a les esglésies. A la primavera, els parabolans -“porcs de sotanes negres més voraços que elefants”, com els anomenaven els grecs-  la segresten, torturen i mutilen. Llencen els trossos del seu cos al foc i resen l’oració del cec, una vella pregaria egípcia de més de 1.500 anys que començava així: “Pare nostre que esteu en el cel…”

La pel·lícula no aprofundeix en tot, algunes dades són discutibles, però incita a saber més. La millor cosa és haver fet popular el personatge d’Hipatia, per desgràcia bastant desconegut entre nosaltres.