Uarzazat és la ciutat del cinema sense cinema. Ens deia Fàtima (Le Petit Riad) que els artistes famosos es pensen que els calen guardaespatlles perquè tothom els coneix, però aquí el cinema que hi havia va tancar i la gent no sap ni qui són, tota una cura d’humiliat per a la seva supèrbia. Abans d’arribar-hi, visitem l’alcassaba de Teluet de la poderosa família Glaui, que controlava el pas de les caravanes subsaharianes cap a la costa atlàntica.
Més endavant, l’alcassaba d’Aït Benhadu, del s. XI, imponent.
A la ciutat, hi ha un súper on venen alcohol (la gent del país que hi compra, surt amb una bossa negra d’escombraries, perquè no es vegi). Tenen l‘alcassaba de Taurirt, un laberint interessant. Continuem la crta. N-9 cap a Zagora per la Vall del Draa.
Parem a Tamougalt i aparquem davant d’una petita escola, al costat d’un pou; les mestres ens espien de la porta estant (l’únic lloc on hem vist una escola funcionant). Els serveis d’informació funcionen a la perfecció; quan tanquem el cotxe tenim 3 joves que ens ofereixen els seus serveis. Després, en lloc de tornar a la crta. principal continuem per una pista, a estones en bastant mal estat. Carreguem 2 dones, en un lloc perdut, que ens ho demanen: són l’Amina i la Hemma i quan baixen, agraïdes, ens fan petons i abraçades.
A pocs km de Zagora, de nou a la N-9, anem a l’alcassaba de Tissergat museu de les tradicions (“els únics espanyols que veniu aquí sou bascos i catalans”, diu el berber que ens l’ensenya). Palmerar d’Amezru, franja verda entre el riu i la terra seca; l’endemà, dunes de Chegaga.
Anem a trobar, passant per Alnif, la N-10, a prop de Tinherir i els propers dies fem la vall del Todra (massificació absoluta), les gorges del Dades (casbes Aït Mout, Aït Larbi, Imdiazem, fòssils de braquiòpodes i el millor restaurant de la vall, Chez Pierre). L’endemà, la vall de les roses des de Kelaat M’Gouna.
A Skura ens allotgem a Chez Talout, un lloc excepcional, tot i que car. Des de la terrassa, vistes al palmeral; anem caminant fins a la casba d’Imarhidil, en molt bon estat (reproduïda als bitllets de 50 dirhams). Al capvespre, posta de sol: els ocells han embogit, els núvols provoquen que el sol també ho faci i es torni vermell de passió, de desig i d’odi contra tanta injustícia que té a prop, retallant la neu de les muntanyes de l’Atlas.
Retornem a Marràqueix via Demnat, passant per l’Alt Atlas, a través de ports i valls precioses: reserva d’Iguernan, Vall Tassaut… A cada poble, la quitxalla assalta la furgoneta al crit de “Stylo” i nosaltres acabem traient el cap per saludar-los cridant el mateix.
mmm quina meravella de viatge… en Ferran i jo aquest estiu també vam fer aquest recorregut… ara l’he tornat a reviure, és impressionant l’atlas, el desert, els oasis…tot plegat és fascinant
una forta abraçada
m