A cavall entre Catalunya i Aragó, on els límits es confonen i parlem una mateixa llengua. “Vendrá un dia en que todos….”
Albocàsser és la capital de l’Alt Maestrat, als peus del Montogordo. Hi arribem via Traiguera i Catí (al Baix Maestrat) enmig d’un paisatge d’oliveres i ametllers. Els torrents estan secs, però corre aigua per sota terra. Les campanes de l’església, abans, avisaven dels morts, les festes i quan arribava el peix (en aquest cas, amb la música de “Desde Santurce a Bilbao”). El dia de Tots Sants nosaltres sentim el solo de trompeta del “Silencio”. Tenen, a, més l’ermita de Sant Pau i altres.
D’aquí anem a Vilafamés, amb un fil de boira al damunt mentre per la carretera albirem el Penyagolosa, a uns 1.800 m. Continuem fins al terme de Culla per veure l’alzina (carrasca) més gran de tota la península ibèrica. Visitem primer l’ermita de Sant Cristòfol, amb vistes fins a Castelló. Per terra, timó. Ens aturem al Rivet (riuet) de Benassal amb alzines de més de 200 anys grans, i roures “valencians”, alts i de fulles clares. Anem tirant i pugem a l’ermita de Sant Cristòfol (una altra), al cim del turó Montcatil, a més de 1.000 m, amb aspecte de fortalesa, contraforts i pilars. Imposa. La vista, excel·lent. Sembla que d’un moment a un altre el cel de plom ens caurà a sobre.
Passem pel parc eòlic d’Arriello i ens aturem a sota els molins, que giren, dansen, rugeixen… Una altra aturada a l’ermita de Sant Pere de Castellfort, a 1.275 m, ja a la comarca dels Ports, romànica amb elements gòtics. La següent és l’ermita de la Mare de Déu de la Font, en un revolt pronunciat de la carretera d’Ares a Castellfort, un santuari del 1475, al costat d’un vell hostal en reconstrucció. Parets blanques i finestres blaves. A dalt, una sala amb pintures murals del s. XVI. Un home omple garrafes en una font que surt d’una paret de l’església, amb un gran rètol que diu: “aigua no potable” (!)
Pugem el coll d’Ares, fins arribar al poble, a 1.100 m. Plaça de l’Ajuntament, presó i l’església (de roca blanca i grisa), amb l’estàtua del rei en Jaume, que va “reconquerir” el poble: el campanar és més baix que l’església, reconstuïda en període barroc després que la destruissin les tropes de Felip V. Pugem a dalt del turó on hi havia el castell; dalt de tot hi ha l’anomenada “Piqueta del moro” perquè en lloc d’aigua hi sortia sang (dels moros, pels caps que havien fet rodar, s’entén…)
Al poble de Tirig hi ha el Museu de la Valltorta. Aquesta és una zona és molt rica en pintures rupestres, algunes força ben conservades, des de l’any 6000 aC. Una de les coves més interessants és la dels cavalls, que reflecteix homes que cacen, es barallen i fan festa.