En l’era on la ràdio comença a ser un mitjà de comunicació necessari i imprescindible, el rei d’Anglaterra, Jordi VI, és tartamut. Tampoc està gaire convençut de ser un bon rei (el seu germà ha abdicat). La seva dona, de manera discreta, troba un logopeda perquè l’ajudi, un home a qui li hauria encantat interpretar personatges de Shakespeare a l’escenari, però ha acabat ajudant a parlar a gent amb dificultats. I mentre Hitler es posa davant dels micròfons i parla i crida i intenta menjar-se el món, Bertie, el rei britànic, fa esforços titànics per parlar seguit. El poder de la paraula dita i no escrita.

Lluita personal d’un home per superar una dificultat greu, que regnà des de finals de 1936 al 1956) i lluita d’un altre, que, superant alts i baixos, acaba sent el seu amic, a més d’ajudar-lo a parlar millor. Enmig, una dona, la reina Isabel, que dóna tot el seu suport al seu home. El film, centrat en el problema del rei, acaba amb el discurs final on anuncia la participació britànica a la guerra contra Hitler, on el context polític és només l’excusa per plantejar la lluita d’aquest home contra una limitació seva. Pel·lícula impecable, amb una direcció de Tom Hooper perfecta i la interpretació brillant de dos actors de pes, Colin Firth (l’havíem vist fa poc en una interpretació genial en A single man) i Geoffred Rush (El sastre de Panamá, Pirates del Carib) en els papers de rei i de logopeda. Molt digna també la interpretació de reina Isabel d’Helena Bonham Carter.

Ens ha fet pensar en “The Queen”, una altra brillant anàlisi de la monarquia britànica. I sumant-les totes dues, potser cada cop tenim més clar que preferim haver nascut plebeus. Això de regnar porta molts problemes! Ah, i si podeu, vegeu-la en versió original.