Balneari Vichy. Caldes Malavella. Foto: gloriacondal

Passem uns dies a  Caldes de Malavella, en una plana entre la depressió de la Selva i la serralada litoral, envoltada d’aigua i de boscos (roures, alzines i pins). Durant uns dies, hem fet unes quantes caminades que us expliquem:

Comencem a la mateixa ciutat, amb el balneari Vichy, iniciat el 1898, la construcció modernista més important, però no l’única. Al voltant de l’església hi ha edificis modernistes, neoclàssics i eclèctics, com la Casa Quintana, la Casa Perxachs i el Casino (obres de Deulofeu) o la casa del poeta Francesc Matheu. La rambla Recolons, promoguda per un barceloní, amb les cases modernistes i noucentistes dels estiuejants que anaven a prendre les aigües, al final té torres com la de Bell-Estar, vil·la Rosario i la de can Sala. Sense oblidar els orígens, les termes romanes i el seu entorn d’edificis, com el castell, l’ermita, la casa Rosa i les fonts. El Camp dels Ninots, amb escasses indicacions, és ple de pedres d’òpal i guarda un jaciment arqueològic dels més importants de Catalunya i la península ibèrica, que certifiquen la presència d’homínids fa més d’un milió d’anys. Quan hem preguntat a un veí per arribar-hi, ens ha dit: “Ah, sí, aquello de los pajarracos!” Tocant a la urbanització del Llac del Cigne hi ha l’ermita de S. Sebastià, petita, oberta, davant d’una casa pairal gran i al costat d’un pou.

Casa Rosa. Caldes de Malavella. Foto: gloriacondal

Ermità S. Sebastià. Caldes Malavella. Foto: gloriacondal

Un dia vam enfilar l’antiga via Augusta cap al sud i vam caminar fins al santuari de S. Maurici i el castell de la Malavella (llegenda que dóna origen el nom del poble). Documentat ja el 1057, les pedres negres que queden del castell del XII, són del basalt d’una antiga xemeneia volcànica.

Retornades a la via Augusta, anem cap a Vidreres, entre boscos de roures, sureres i pins,  algunes masies de tant en tant i el pantà de can Llop.

Pantà. Foto: gloriacondal

A Vidreres era mercat i vam comprar faves seques (feia temps hi anàvem al darrera, per cuinar una bissara) en una parada a la pl. de l’Església. Traiem el cap al casino La Unió, del 1891, que agrupava sobretot els tapers i passem per davant de la Casa de la Vila, del 1894 (i encara hi continuen!). En un rètol, llegim això: “El que escolta és savi, el que s’escolta és neci”. Retornem sense problemes. El camí està ben senyalitzat i hem fet uns 15 km.

Riudellots. Foto: gloriacondal

Un altre dia anem a Riudellots. Sortim de Caldes pel c/Girona i tornem a seguir la via Augusta, aquest cop cap al nord. Entre camps, bosquets i masies, arribem al poble després de travessar el riu Onyar. L’església, la placeta, alguns carrers tranquils (en una casa, una placa de ceràmica mostra el punt on va arribar l’aigua a la riuada del 1962)  i l’edifici del nou Ajuntament, tocant a la carretera.

Comarca de la Selva. Bosc. Foto: gloriacondal

Tornant, es desviem fins a l’església de S. Mateu de Franciac, del XIII però molt remodelada el XVIII. Una esplanada al davant convida a estirar-se al terra. Retornem a la via Augusta i arribem a Caldes. Hem fet 18 km.

Església Franciac. Foto: gloriacondal

Una altra caminada és la ruta per la riera Benaula, però no la recomanem per la mala senyalització i l’estat dels camins. Es tracta d’arribar a la urbanització d’Aigües Bones, travessar la crta. de Llagostera, passar per un bosc, que era ple de bassals (hem quedat enfangades fins als genolls!) i retornar. A can Xiberta ens van rebre una desena de gossos i l’amo ens deia que era un camí privat i que el bosc proper estava impracticable. Ens va caldre travessar de nou la riera i amb la companyia d’un dels seus gossos que ens va anar indicant el camí, arribem de nou a la carretera, i d’allà creuem Aigües Bones i arribem a Caldes, amb mal gust de boca. Avisem a l’Oficina de Turisme que un dels seus itineraris recomanats té camins on no ets ben rebut.